“No oblido la mirada glacial de Mengele sobre el meu cos nu”
Marceline Loridan-Ivens, escriptora i cineasta
Una amiga se’l va esborrar... però ara viu obsessionada amb la idea de tornar-se’l a posar.
Vostè va ser a la mateixa barraca que Simone Veil. Sí. A Birkenau, ella estava amb la seva germana i la seva mare: totes tres eren extremadament guapes. Simbolitzaven alguna cosa d’aquesta dignitat de la cultura burgesa francesa. Jo era jueva polonesa, una altra cosa, i les observava amb admiració perquè extreia de les seves maneres refinades la dignitat que necessitava. Ens vam continuar veient després, com dues antigues companyes d’escola. Quedàvem en un restaurant per dinar i encabat ella –que va ser ministra amb Giscard– s’emportava les culleretes a casa, se les amagava a la butxaca. Això era un reflex dels camps. Ara té 88 anys i està molt malalta, no ha pogut ni llegir el meu llibre.
Vostè va aparèixer en una pel·lícula de culte, amb un micròfon a la mà, preguntant a la gent pel carrer si eren feliços. És (1961), d’Edgar Morin i Jean Rouch, i encara es ven! Rouch era un jove ambiciós que, envellint, s’ha transformat en un ésser meravellós. Vaig freqüentar cercles intel·lectuals i em vaig veure allà, sense voler, ficada en el cinema. De fet, el meu marit es va enamorar de mi veient-me en aquesta pel·lícula.
De totes les novel·les que ha llegit sobre els camps de concentració, quina li agrada més? Miri, tinc una biblioteca enorme sobre el tema: novel·les, testimonis, assajos... Aquella part d’allà són les pel·lícules. Els millors llibres els han escrit els que han estat als camps. d’Hermann Langbein, és el millor de tots; és un document enorme. I després hi ha dos grans llibres més, Si això és un home, de Primo Levi, i la novel·la Sense destí, d’Imre Kertész. Kertész també va fer una pel·lícula molt autèntica, que va ser destrossada per la premsa francesa. Ell i jo som els únics supervivents que hem fet una pel·lícula. Ell explica molt bé a Kaddish pel fill no nascut
per què no podem tenir fills, perquè ens horroritza la carn, el cos inflat. Auschwitz ens va tallar la regla, literalment; ens va interrompre el cicle vital.
Quina és la seva pel·lícula? És del 2003 i es titula
Li vaig demanar a l’actriu Anouk Aimée que fes de mi.
No va conservar aquella nota que el seu pare li va fer arribar des de la zona dels camps, a través d’un electricista... Com amagues una cosa així en un camp? El pitjor és que no aconsegueixo recordar el text. Sé que començava filleta...”.
Tot el llibre es resumeix en una frase commovedora que vostè diu al seu pare: “T’estimo tant que sóc feliç d’haver estat deportada amb tu”. És absolutament veritat. Aquesta frase sosté la meva vida. No hauria suportat sentir que era allà sola.
Sembla ficció. No hi ha ni un gram de ficció.
Tot flueix de manera natural i molt propera, com quan es barreja la situació amb els conflictes propis de l’adolescència. És que, quan vaig tornar a casa, l’única pregunta que em va fer la meva mare és si havia estat violada. Em va indignar tant!
Vostè es va intentar suïcidar dues vegades... Sí, però vaig fracassar, per sort. Tinc una amiga, la Marie, que pensa que vam fer malament tornant de l’horror. Jo tinc l’esperança que, si m’ho demanen abans de marxar d’aquest món, podré respondre que sí, que vaig fer bé sobrevivint. Cal dir que no va ser fàcil i que De Gaulle, en nom de la unitat nacional, va eliminar els jueus de l’espai públic i la història oficial durant trenta o quaranta anys.
La França
un:
d’avui
“Estimada
no
és
un model d’integració i concòrdia... La primera generació ho havia estat; ens ho pensàvem, però després els fills dels fills...
Hi ha una altra onada d’antisemitisme? Sí, a tot Europa. Els partits antisemites són legals i creixen en vots. I la mateixa idea de l’existència d’Israel és insuportable per a molts. La Unió Europea tampoc no és innocent. Es tracta Israel com si fossin nazis, hi ha una ambigüitat insultant.
I hi ha islamofòbia? No... actualment. El gran perill són les guerres de religió, i n’estem començant una que durarà uns cinquanta anys: el pitjor encara ha d’arribar. L’EI vol matar 50 milions d’europeus. Tampoc no hi havia ningú que donés importància a Hitler al principi, se’l veia com algú extravagant.
Al llibre hi ha imatges molt fortes, com quan la Mengele se la queda mirant quan està nua. Encara penso en aquella mirada. Ens feia girar despullades, tocantnos amb la seva vara, i llavors decidia les que viuríem i les que no. Va ser la primera vegada que un home em va veure sense roba. Durant dècades despullar-me per mi ha estat vinculat a la mort, a l’odi, a la mirada glacial de Mengele, amb la seva cabellera negra en què no es movia ni un pèl, la gorra lleument inclinada i aquells ulls que et travessaven i et dirigien amb un moviment cap a la dreta o l’esquerra, sense que sabéssim quin dels dos costats era el de la mort. La idea de matar-lo em va obsessionar durant anys.
“A l’infern un s’embruta les mans, i també ho vaig voler explicar”
“Hem començat una guerra, i el pitjor no ha arribat: volen matar 50 milions d’europeus”