ENTREVISTA

Alegre, vital i de rialla contagiosa, Marceline Loridan-Ivens (Épinal, 1928) no sembla una supervivent d’Auschwitz. El seu pis, al centre de París –al mateix immoble que les oficines de la seva editorial, Grasset–, està ple de flors i llibres. Anota en una llibreteta els títols d’autors espanyols que li recomanem, i s’apassiona sobretot per la història d’El de Javier Cercas, que li recorda “un cas molt semblant a Suïssa”. El seu llibre

(Bromera/Salamandra) és la colpidora carta que ha escrit al seu pare, mort al mateix camp on ella va passar un any llarg de la seva adolescència.

Què és l’últim que ha llegit? La novel·la Boualem Sansal. És com el d’Orwell, revisitat i corregit, versió islamista radical, boníssim, espero que li donin el Goncourt. Houellebecq ho ha dit amb intel·ligència a la televisió: “Jo m’encarrego de l’etapa inicial, França governada per l’islamisme moderat, i Sansal, del califat dictatorial”. És tan divertit, aquest Houellebecq! Em moro de riure. Per sort, no seré viva per veure el califat...

Per què ha tardat setanta anys a escriure aquesta carta al seu pare? La vida és llarga i complicada. El meu pare va morir allà, però no m’ha abandonat mai. El llibre és una síntesi: tota una vida en 90 pàgines, i hi és tot, no m’he deixat res. No m’interessava oferir un testimoni, com molts d’altres, que s’aturés el 1945. Després la vida va continuar i tot forma part de la mateixa història. És un testament, un balanç de la meva vida, de les meves derives –especialment les polítiques–, i és al meu pare a qui m’havia d’adreçar, encara que no em pugui sentir.

Quan va recuperar l’humor? No em va abandonar mai; si no n’hagués tingut, no hauria tornat viva.

Al llibre encara se la veu devorada per la culpabilitat; per exemple, per la noia grega que mor davant seu... No s’equivoqui. No he sentit mai culpabilitat; això és per als botxins. El que passa és que, a l’infern, un s’embruta les mans, obligatòriament, i també ho volia explicar. Això de la culpa és una interpretació psicològica simplista molt europea.

La seva família està plena de suïcidis, d’episodis de bogeria... Mostra que els camps no es van acabar el 1945. En totes les famílies les repercussions van continuar durant dècades. Chantal Akerman, una cineasta belga, s’acaba de suïcidar, a l’octubre, encara obsessionada per la deportació de la seva mare. Les coses no s’arreglen d’un dia per l’altre. He vist que Espanya ha concedit la nacionalitat espanyola als sefardites... sis-cents anys després! Una miqueta tard, no? Hi ha un llibre que tots els espanyols haurien de llegir: Jewish pirates of the Caribbean,

d’Edward Kritzler, que explica com Cristòfol Colom va salvar un gran nombre de jueus, els va enrolar com a tripulació de les seves tres caravel·les i al final es van acabar transformant en pirates.

Encara porta el número de presonera tatuat? Miri’l, és aquí, al braç esquerre: 78750. No me l’esborraria mai. Només me’l tapo en alguna ocasió.

Hi ha gent que se l’esborra?