Irene Lozano
És més fàcil canviar de camisa que no pas crear una bona eina
Ho sap tothom: aquestes eleccions confronten el “nou” i el “vell”. A través de les tertúlies i de les xarxes socials, entremaliats com micos, Podem i C’s han escalat l’altíssim castell de la política. Naturalment, PP i PSOE, vells paquiderms, s’han esverat una mica. Han passat mesos dubtant: ¿disfressar-se de novetat o defensar el perfil de sempre? Just en aquest moment, a l’Europa, castigada per les retallades que Mariano Rajoy ha abanderat amb somnolència de jugador de casino de Pontevedra, s’ha produït una fortíssima contractura: els atemptats a París susciten un rampell conservador que, menys adormit del que semblava, Rajoy aprofita per posar en valor el seu immobilisme. En canvi Pedro Sánchez vacil·la: condueix el PSOE de sempre, rovellat, però pretén dissimular-ho amb les coloraines d’uns quants independents. Irene Lozano, una de les plomes més intel·ligents del jacobinisme madrileny, és el seu fitxatge estrella. Té el mateix credo que Albert Rivera (republicanisme cívic, uniformisme lingüístic, regeneracionisme), però fonamentat, no en lectures d’oïda, sinó en llibres molt ben escrits. Durant quatre anys ha obert, amb el matxet d’UPyD, una drecera per a la nova política enmig de la selva de la vella. Però el fiasco de Rosa Díez l’ha deixat sense matxet. El nou i el vell es confonen en Lozano. Va criticar molt el PSOE, ara li ha de donar consells. És molt complicat crear una bona eina per regenerar el país. És més fàcil canviar de cotxe o de camisa.