Mayte Martín
CANTANT I COMPOSITORA
Tres anys després de gravar aquest disc a la sala Luz de Gas gràcies al micromecenatge, la cantant barcelonina Mayte Martín presenta Cosas de dos, un disc en directe de boleros que reapareix en una edició comercial.
Als 50 anys la cantant barcelonina Mayte Martín afronta el futur amb un optimisme raonable. En Martín ja és una actitud destacable, acostumada des de fa molts anys a portar ella mateixa les regnes de la seva música i de la seva carrera artística. I aquest optimisme, o almenys un creu que ho percep com a tal, es deu a diversos motius: a la recent visita que va fer a Cuba convidada pel festival de boleros Les voix humaines –dirigit pel llegendari compositor i director d’orquestra cubà Leo Brouwer–, on va oferir tres concerts memorables; als nous projectes musicals que començarà a il·luminar a començaments de l’any que ve, i, finalment, a l’edició comercial del seu disc Cosas de dos (Satélite K), un àlbum que va aparèixer fa tres anys, però només limitat en format físic als que van participar en la campanya de micromecenatge que el va fer viable.
No té por que les cançons que hi havia en aquest disc ara, anys després, no li agradin a vostè? Pensa que, de fet, Cosas de dos era l’enregistrament de dues nits de concerts a la sala Luz de Gas, el maig del 2012, i que és un repertori d’alguns dels boleros que més m’agradaven llavors. I aquest repertori continua sent dels meus preferits. Per tant, és perfectament vàlid.
Per què ho publica ara precisament? Per una simple qüestió de coherència. El disc el tenen els que van participar en la campanya de
microfunding i els que han comprat en versió digital al meu web. Però sé que el meu públic habitual, el del flamenc i al que li agraden els boleros, té altres hàbits de compra i consum... I que si no el té en format físic a les botigues per a ells no existeix.
Malgrat que generalment vostè està més associada al flamenc, aquest disc era el tercer que feia de boleros i, sense anar més lluny, fa unes quantes setmanes va brillar a l’Havana davant el públic més exigent. Sí, és com una marca que tinc des de sempre, però això no em lliga a res. Sempre he fet i he cantat el que en aquell moment sentia i necessitava. Però ja vaig començar amb el tema bolerístic el 1994 amb Muy frágil, dos anys després amb el Free boleros, gravat amb Tete Montoliu, i ara aquest. Els boleros sempre hi han sigut, i si et fixes en la meva carrera discogràfica guanyen per tres a dos als discos que he fet de flamenc. Però això no té importància. El que és remarcable és que els canto des que sóc adolescent, i poc després de començar a cantar flamenc també em vaig posar a cantar-los.
Per què va gravar aquest disc en aquell moment? De sempre em guardo una data al Luz de Gas per fer el meu recital de boleros. I aquell any, 2012, vaig veure que tenia molts temes que no tenia als dos discos anteriors, i vaig decidir que volia recopilar-los i gravar-los en un àlbum. I amb aquell disc, a més a més, vaig crear la meva pròpia discogràfica.
Micromecenatge, discogràfica pròpia... Tot al marge de la indústria. Per descomptat. Els meus dos primers discos els vaig fer amb unes companyies convencionals, i va arribar un moment en què ja no em venia de gust justificar-me i explicar-me constantment davant unes persones que ni saben ni els interessa que això per a tu és la teva vida, que el que faig per a mi no és un negoci, sinó que és una cosa per a la qual visc; de fet, per a la qual he nascut i que, per tant, és sagrada. Una ha de ser propietària del que fa perquè la llibertat creativa sempre és el primer.
No fa gaire deia: “Tot el que no faci mal no m’interessa”. Sí, referint-me a la música, a la cançó. I és una cosa que es pot aplicar per descomptat al bolero, però crec que també al flamenc, perquè permet mostrar la passió d’una manera més despulla. Però tots dos em donen coses molt diferents, i per això també els necessito tots dos. Perquè per a mi la música és una cosa que fas sense premeditació ni traïdoria, i per això és una mica imprescindible per viure, perquè em serveix com a drenatge de l’ànima. La música de veritat és la que es fa per un impuls sincer, sense esperar res.
Quins projectes té al cap o entre mans? Alguns. Un de tipus discogràfic que consistirà a gravar un directe dels concerts que he fet del projecte Por los muertos del cante aquests tres últims anys a tall d’homenatge als mestres del flamenc que més m’han marcat... i en què possiblement tornaré a utilitzar aquest tipus de mecenatge. Però el projecte que realment més il·lusió em fa en aquest moment són les cançons que he compost per a un projecte conjunt amb la ballarina francesa Claire Ducreux. L’estrenarem a L’Auditori de Barcelona el 15 de gener de l’any que ve, i aleshores també el gravaré. No són cançons ni de flamenc ni de bolero; jo en dic “cançons inclassificables”. Són cançons sinceres, de veritat, que, com sempre, surten del cor.
REEDICIÓ La cantant ha reeditat en format físic el disc de boleros ‘Cosas de dos’
NOU PROJECTE “Estic escrivint unes cançons inclassificables per a la ballarina Claire Ducreux”