La provocació de Warhol arriba al Guggenheim
El Museu Guggenheim de Bilbao exposa 102 panells serigrafiats de l’artífex del pop art
Són 102 obres que porten el títol d’Ombres, però el que transmeten és un esclat de llum i color. És una sèrie que correspon a l’etapa de maduresa d’Andy Warhol i s’acosta més a l’abstracció que a les icones de la cultura de masses que el van convertir en el representant per excel·lència de l’art pop.
Aquestes aparents contradiccions també mostren l’actitud transgressora d’un dels grans creadors del segle XX, que des d’avui es pot admirar al Museu Guggenheim de Bilbao. L’exposició Andy Warhol: sombras, organitzada per la Dia Art Foundation, propietària de les peces, i comissariada per Lucia Agirre, estarà exposada a la planta baixa del museu fins al 2 d’octubre. És la segona vegada que es pot veure a Europa tot el conjunt de les 102 obres que va concebre l’artis- ta i que li va comprar aquesta fundació (n’hi ha sis més que pertanyen a col·leccionistes privats). Abans només s’havien exposat al Museu d’Art Modern de París.
Aquesta sèrie va ser presentada a la galeria Heiner Friedrich de Nova York el 1979 sota el títol
Shadows 1977-1978. Per qüestions d’espai llavors només es van exposar 83 teles, molt properes les unes de les altres i a tan sols 30 centímetres del terra per facilitar la percepció de l’espectador. I es van col·locar segons un ordre decidit pels assistents Ronnie Cutrone i Stephen Mueller, ordre que s’ha mantingut en exposicions posteriors, tot i que el nombre total d’obres presentades s’ha modulat en funció de l’espai.
Aquesta exposició suposava la tornada als Estats Units de Warhol després d’un parèntesi obert el 1965 durant el qual es va concentrar en el cinema i la literatura. I aquest retorn no va deixar indiferent ningú. En la preinauguració, celebrada el 25 de gener del 1979, un dels convidats era el poeta René Ricard, quq en arribar va comentar que les obres exposades “simplement eren decoratives”. I aquest comentari va provocar una baralla, força més que dialèctica, segons comenta el mateix Warhol als seus diaris. “Això em va posar furiós i va ser una vergonya perquè tothom em va veure tal com sóc. Em vaig posar molt vermell i li vaig cridar”. Hi eren, entre d’altres, el seu amic Truman Capote i coneguts artistes, tot i que Warhol tampoc no es mossega la llengua a l’hora de fer la crònica social de l’acte al seu dietari: “Hi havia un munt de nois amb les seves pròpies càmeres, buscant en va famosos per fotografiar (...) El bany era ple, suposo que la gent esnifava coca”. Dos dies després, en la inauguració oficial, davant de més de 3.000 persones, va poder dir: “És una sensació fantàstica, inigualable, quan et pregunten els quadres que has venut, poder contestar: Els he venut tots”. Així era el món de Warhol, on les festes de les inauguracions eren “formidables” i les exposicions tenien “mala premsa”, segons les seves pròpies confessions.
Aquests 102 panells serigrafiats de gran format, que van ser un encàrrec de la Dia Art Foundation, constitueixen una de les obres més abstractes de Warhol. Les Ombres no pertanyen a la iconografia més popular de Warhol, en la qual figuren sens dubte els seus treballs a partir d’imatges relacionades amb Marilyn Monroe, les sopes Campbell, Mao Zedong o la Coca-Cola.... Però en canvi la tècnica utilitzada és l’habitual de moltes de les seves obres: primer aplicava una capa de pintura acrílica sobre la tela, que en aquest cas ho va fer amb un tiràs d’esponja, tal com reflecteixen algunes fotos conservades. Va utilitzar 17 colors diferents, brillants, de gran densitat, amb tons com el verd llima, el rosa brillant, el violeta translúcid, el turquesa... I tot seguit va imprimir en serigrafia dos tipus d’ombres.
No se sap exactament l’origen d’aquestes ombres ni la font d’inspiració. Warhol va parlar
GALERIA HEINER FRIEDRICH Aquesta sèrie, una de les més abstractes, es va presentar el 1979 a Nova York
MOSTRA EXCEPCIONAL
A Europa les 102 teles d’‘Ombres’ només s’havien exposat a París
d’unes maquetes, però algun dels assistents es refereixen a objectes del seu estudi i altres especialistes també han cregut veure-hi elements de contingut eròtic. Les ombres, que l’artista anomena en algun moment paisatges, serveixen per modificar la percepció de les formes i els colors. “Quan miro les coses –explica–, sempre veig l’espai que ocupen. Sempre vull que reaparegui l’espai, que es torni enrere, perquè és un espai perdut però que conté alguna cosa”.
Per situar aquestes obres de Warhol val la pena començar el recorregut del Guggenheim per la tercera planta, amb la col·lecció permanent. I no només perquè a la sala 303 s’exposa una altra obra de Warhol, titulada Cent
cinquanta Marilyns Multicolors
(1979), que pertany a aquesta iconografia més popular, sinó perquè permet seguir l’evolució de l’art occidental després de la Segona Guerra Mundial, un recorregut que comença amb l’expressionisme abstracte d’autors com William de Kooning o Mark Rothko –que en el seu moment van representar el revers del realisme soviètic– i que en la seva versió europea es visualitza a través d’obres d’Yves Klein i Antoni Tàpies. El museu, a més a més, disposa de peces espectaculars
d’Anselm Kiefer i Gerhard Richter que dibuixen perfectament l’art dominant fins als anys seixanta. És el moment en què es produeix una eclosió del consum i la consolidació del model capitalista, que provoquen una reacció en l’àmbit artístic. És l’art pop. Abans encara veiem les aproximacions de Cy Twombly i Rauschenberg, que desemboquen en aquesta peça de Warhol amb la reproducció seriada del rostre de Monroe. Ja en la seva primera gran exposició el 1962 va presentar una versió d’aquesta obra sota el títol de Díptic Mari
lyn.
De bon principi les ingènues imatges de les llaunes de sopa o de l’ànec Donald van ser repudiades per la crítica nord-americana i en canvi van tenir una acollida més favorable a Europa. Tot i això, és cert que els qui des d’aquí es van apuntar a aquesta tendència artística ho van fer amb un missatge més radical. A la mateixa sala del museu, amb Warhol, es presenta una peça collage de Sigmar Polke titulada L’erecció matutina de Kathreiner (19691979), que mostra un llenguatge més descarnat.
El crític Michael Fried va dir a propòsit de la primera versió del retrat de Monroe que “de tots els pintors que treballen avui al servei –o a mercè– de la iconografia popular, Andy Warhol és probablement el més resolut i espectacular”. “En les seves millors obres mostra la seva habilitat pictòrica, un instint ferm de vulgaritat (com en la seva elecció dels colors) i una certa sensibilitat respecte del que és veritablement humà i commovedor en un dels mites exemplars del nostre temps. Aquest, de moment, em sembla emotiu”.
La sèrie que ara presenta el Guggenheim permet apreciar el treball minuciós de la Factory de Warhol i veure que no hi ha repetició ni plagi a la seva obra. L’enorme sala de mil metres quadrats facilita la visió d’aquestes 102 teles com una sola obra, com un contínuum en el qual les impressions en positiu i negatiu de les ombres s’alternen i faciliten la percepció d’aquest esclat del color. D’aquesta manera, podria dir-se que Warhol aconsegueix que l’abstracció també sigui un ready made de la cultura popular.
TÈCNICA MIXTA L’artista primer va aplicar una capa d’acrílic i després va serigrafiar les ombres
ART POP
A la permanent del Guggenheim hi ha una altra obra de Warhol sobre Marilyn