L’experiència narrada
Ignacio Martínez de Pisón recorda el centenari del naixement de l’escriptora italiana Natalia Ginzburg i recomana la lectura d’una de les seves obres més autobiogràfiques: “Lèxic familiar recrea, a través de l’evocació de modestos esdeveniments domèstics, la convulsa història d’Itàlia durant els anys d’ascensió i caiguda del feixisme”.
Aquest any es commemora el quart centenari de les morts de Cervantes i Shakespeare. Se sol repetir que van morir el mateix dia del 1616 i que per això aquesta data, el 23 d’abril, va ser triada per a les celebracions del dia internacional del Llibre. La realitat és que Cervantes va ser enterrat el 23 d’abril però havia mort un dia abans, el 22. Quant a Shakespeare, és cert que va morir el 23 d’abril, però, mentre a Espanya i altres països s’havia adoptat el calendari gregorià, a Anglaterra continuaven regint-se pel calendari julià, la qual cosa vol dir que, segons el còmput actual, la seva mort no es va produir fins al 3 de maig. Així doncs, el 23 d’abril del 1616, mentre Cervantes era enterrat al convent de les Trinitàries Descalces de Madrid, a Shakespeare encara li quedaven deu dies de vida.
Aquest 2016 es compleixen també els primers cent anys de la mort de diversos literats il·lustres (Rubén Darío, Henry James, Jack London), així com del naixement d’una de les meves autores favorites, Natalia Ginzburg. Si els centenaris dels escriptors serveixen d’alguna cosa, és per recordarnos que la bona literatura no té data de caducitat i convé tornar-hi cada cert temps. Jo he començat el meu particular any Ginzburg rellegint alguns llibres de l’escriptora italiana, entre els quals el meu preferit, l’autobiogràfic Léxico fami
liar, i m’ha sorprès descobrir algun detall que en anteriors lectures m’havia passat inadvertit.
Léxico familiar recrea, a través de l’evocació de modestos esdeveniments domèstics, la convulsa història d’Itàlia durant els anys d’ascensió i caiguda del feixisme. De pare jueu (el seu cognom de soltera era Levi) i crescuda en un entorn intel·lectual, la jove aprenent d’escriptora va patir personalment la repressió po- lítica. Primer van ser empresonats el seu pare i un germà, mentre un altre germà buscava refugi fora d’Itàlia. Després es va casar amb l’intel·lectual antifeixista Leone Ginzburg, que constantment entrava i sortia de presó. Més tard, ella i el seu marit van ser condemnats a confinament a Pizzoli, un petit poble dels Abruços. Finalment, acabats d’instal·lar a Roma, els nazis van tancar Leone a la presó de Regi-
Natalia Ginzburg va preferir no utilitzar la literatura per passar comptes amb qui va ser el seu enemic
na Coeli, on va ser torturat fins a la mort... El 1944, en plena guerra civil italiana, Natalia Ginzburg era una jove vídua amb tres nens obligada a amagar-se per escapar de la persecució de nazis i feixistes.
Torno a les pàgines de Léxico familiar. Al començament d’aquest viacrucis, quan els mussolinians van ficar a la presó el pare i el germà de Natalia, la seva mare va demanar consell a un conegut d’origen jueu que també havia estat entre reixes. L’home, alt, gras, amb llargues patilles, va anar a casa seva i els va assessorar sobre algunes necessitats pràctiques dels reclusos. Aquest home era també escriptor. Es deia Dino Segre i firmava els seus llibres amb el pseudònim Pitigrilli. És probable que el nom de l’ara oblidat Pitigrilli, que
va ser molt popular a l’Espanya dels anys cinquanta i seixanta gràcies a les seves col·laboracions a La Codorniz, soni familiar als lectors de certa edat (i, per què no dir-ho?, als freqüentadors d’encants i llibreries d’ocasió). Doncs bé, el tal Pitigrilli a qui va recórrer la mare de Natalia Ginzburg no només va resultar ser un delator al servei de l’OVRA (la policia política feixista), sinó que precisament a ell se li atribueix la responsabilitat de les detencions del pare i el germà de Natalia, a més de les de Leone Ginzburg, Cesare Pavese, Giulio Einaudi, Carlo Levi i molts altres intel·lectuals antifeixistes.
Per descomptat, quan Pitigrilli les va visitar, Natalia no podia saber que havien ficat a casa l’enemic. En canvi, gairebé tres dècades després, quan el 1963 va es
criure Léxico fa
miliar, segur que estava al corrent de la seva condició d’agent del feixisme. I, tot i això, al llibre no es fa cap al·lusió al costat tèrbol del personatge. La vida havia posat al seu lloc Pitigrilli, que mentrestant, delmats el seu públic i el seu prestigi literari, havia buscat refugi a l’Argentina de Perón. El més curiós és que l’actiu col·laboracionisme del Pitigrilli dels anys trenta no li va estalviar als quaranta algun disgust, sobretot a compte de les lleis racials del mateix règim al qual tan brutament havia servit. La història ens ensenya que sovint els botxins són també víctimes. A Ginzburg, que va ser víctima i no botxí, devia inspirar-li llàstima la degradació moral d’aquest home i va preferir no utilitzar la literatura per passar comptes. A les pàgines de Léxico familiar, com en les dels seus altres llibres, no hi ha el mínim afany de revenja i sí una intenció sincera d’entendre l’ànima humana. Tenint tot el dret d’optar per la superioritat moral, va triar la magnanimitat. Potser aquest és un altre bon motiu perquè, arribada l’ocasió de les efemèrides, celebrem el llegat de Natalia Ginzburg i no el de Pitigrilli.