Irlanda es dirigeix cap a una divisió política a l’espanyola
El rebuig de les mesures d’austeritat presidirà avui les eleccions
Dos grans partits tradicionals que paguen el preu de la corrupció i de la crisi, un govern de dretes que serà el més votat però molt lluny de la majoria absoluta, una oposició que desperta molt poc entusiasme, una esquerra que puja, auge de nous partits que trenquen els equilibris tradicionals, una aritmètica electoral que fa molt difícils els pactes, pressions de l’esta- blishment per a una gran coalició... Sembla el mapa polític espanyol, però, per poc que encertin les enquestes, serà també l’irlandès una vegada efectuat el recompte de vots de les eleccions que se celebren avui divendres.
També hi ha diferències, per descomptat, començant pel fet que la política irlandesa no es basa en el duel ideològic tradicional d’esquerres i de dretes, sinó en les posicions de cada partit en la guerra civil de fa un segle: el Fine Gael és hereu de Michael Collins i dels qui van avalar els pactes amb Londres per a la partició del país i la separació dels sis comtats de l’Ulster, i el Fianna Fáil és l’hereu d’Éamon de Valera i els qui van considerar aquests acords com una gran traïció.
Amo històric del poder des d’aleshores, el Fianna Fáil (un centre transversal ampli, avalat tant pels grangers com per les classes urbanes) va ser castigat en les últimes eleccions com a responsable d’una crisi que va obligar a un rescat de la troica per valor de 85.000 milions d’euros en condicions humiliants i draconianes, i per la seva relació corrupta amb banquers i constructors. I va formar govern Enda Kenny, del Fine Gael (centredreta), amb el suport del Labour (centreesquerra), en una coalició que va aplicar duríssimes mesures d’austeritat aplaudides per Berlín i Brussel·les, i que han fet d’Irlanda l’alumne avantatjat del Banc Mundial, el Fons Monetari Internacional i tots els que van mostrar el camí perquè els pobres paguessin els excessos, avarícia i errors de càlcul dels rics.
Després de sortir de la recessió el 2013, Irlanda ha protagonitzat tècnicament una recuperació estel·lar. La seva economia va créixer l’any passat un 6,9%, gairebé tres vegades més que la britànica. L’atur ha baixat del 15% al 8%. Els mercats tornen a confiar en el país, i la prima de risc dels bons del Tresor és inferior a la del Regne Unit. Amb una mà d’obra jove i molt formada, i els impostos de societats més baixos de tota la Unió Europea, rep tres vegades més inversió estrangera que el seu més poderós veí britànic. Què més es pot demanar?, es pregunta el
taoiseach (primer ministre) Kenny, que en un debat televisiu va perdre els papers i va titllar els seus compatriotes de desagraïts.
Kenny està decebut perquè les enquestes suggereixen que el Fine Gael serà el partit més votat, però molt lluny dels 79 escons que calen al Dáil (Parlament) per gaudir d’una majoria absoluta. I que el seu actual soci de govern, el Labour (el partit més antic, nascut dels sindicats abans de la guerra civil), s’enfonsarà per haver pactat amb la dreta i ratificat l’austeritat, igual que els va passar als liberals demòcrates de Nick Clegg a la Gran Bretanya. Els números, si es compleixen els pronòstics, no els sortiran per formar govern, perquè el Sinn Féin (antic braç polític de l’IRA que s’ha convertit en el capdavanter de l’esquerra) doblarà el seu nombre d’escons, i hi ha hagut una explosió de partits petits i figures independents.
En nom de l’estabilitat, com a Espanya, l’establishment s’ha declarat partidari d’una “gran coalició” a l’alemanya, amb Kenny de primer ministre i el suport de Mi-
cheál Martin, el dirigent del Fianna Fáil, en un gest que no tindria precedents en la sagnant història del país i enterraria les diferències atàviques que han enfrontat als dos partits des de la guerra civil i l’assassinat de Michael Collins. Tot això, a punt de complir-se el cent aniversari de l’aixecament de Pasqua del 1916, que va desencadenar els esdeveniments que desembocarien sis anys després en la declaració d’independència.
Els votants són personatges es- tranys, que semblen haver perdonat abans la corrupció i la gestió espantosa del Fianna Fáil que l’austeritat, potser perquè aquesta última fa més mal. I és que la irlandesa és una recuperació en gran manera virtual, centrada a Dublín, de la qual es beneficien només les classes privilegiades i mitjanes altes, però no unes classes treballadors que han patit retallades proporcionalment tres vegades més dures que les aplicades per Londres. Els que han emigrat, no han tornat. Els que han estat desnonats, no han recuperat les seves propietats. Els impostos han pujat, però no han baixat. Els sous dels funcionaris han baixat, però no han pujat.
La campanya electoral ha estat criticada com a avorrida i mancada d’inspiració. Però la diversió començarà ara, quan arribi a Irlanda aquest intricat joc de coalicions –o de trons– que és ja la sensació a Espanya i a Europa.