La família de les al·liàcies
Alguns talibans de les calçotades van fer mala cara quan, fa dos anys, van saber que una empresa de Montroig del Camp comercialitza packs perquè la gent pugui fer-les a casa seva sense necessitat de graelles ni brases ni tota la pesca. Cada pack consta d’un pot de vidre amb els calçots en conserva, ja cuinats, un altre pot (més petit) amb la salsa, i un pitet, perquè és sabut que sense pitet una calçotada és indigna d’aquest nom. L’empresa es diu Sent la Terra i ven calçots a tot el món, començant pels forasters que visiten l’Alt Camp i, un cop s’han atipat de ceballots, no veuen la possibilitat d’endur-se’n cap a casa. Perquè viuen lluny o perquè, tot i viure relativament a prop, a casa no tenen les condicions necessàries per cuinarlos a partir de zero.
No em queda clar com s’han d’escalfar un cop els tinguis. ¿Al forn? ¿Al microones? ¿En una paella? A la seva pàgina web no ho deixen clar. Hi posa que són “aptes per al consum immediat (directament del pot) o per poderlos cuinar de mil maneres diferents a la teva cuina”. Però, que jo sàpiga, a
Cada pack consta d’un pot amb els calçots en conserva, un altre pot amb la salsa i un pitet
les calçotades els calçots no es mengen pas freds i, si et dediques a cuinarlos “de mil maneres diferents”, no serà una calçotada. Aviat n’hi haurà que hi afegiran tofu, wasabi i gingebre, es pensaran que ja són uns grans cuiners creatius i no deixaran de fotre la pallissa a amics i coneguts.
No he anat mai a cap calçotada perquè la imatge de tot un munt de persones al voltant d’una taula, amb el pitet posat i alçant el calçot per engolirlo en sentit vertical em desmotiva. Potser per això les crítiques a aquests calçots envasats em semblen fora de lloc. En pocs anys els ceballots Sent la Terra seran un èxit rotund. Perquè no sols seran útils als que no disposen de cap brasa feta de llenya i trossos de cep de vinya sinó que es podran consumir en qualsevol època de l’any, preparats en qüestió de minuts. La polèmica em recorda la que hi va haver quan, moltíssimes dècades enrere, Conservas Puig va decidir enllaunar rovellons. “¿On s’és vist?”, s’exclamaven els boletaires puristes. El mateix va passar amb les conserves de cigrons, mongetes, llenties a la riojana, escudella, tripa a la madrilenya, caldo gallec... I, en canvi, ara totes aquestes conserves són del tot habituals i ningú no les considera un absurd. A la història del nostre imaginari publicitari consta aquell esplèndid espot de fabada asturiana Litoral en el qual un noi va a ca l’àvia –que vesteix a la rural manera– amb alguns amics. Quan els veïns veuen que el cotxe del nét s’acosta per la carretera avisen la dona. Com que la visita és inesperada i no té fabada a punt, l’àvia obre unes quantes llaunes de Litoral i, creient que l’ha fet ella, els passerells es llepen els dits: “Abuela, ¡esto está de muerte!”. Doncs això dels calçots, el mateix. En aquest cas, però, a l’espot el nét hauria de dir: “Iaia, això està pa’ llepa’s los morros!”.