De la picaresca a l’esperpent
L’explosió de corrupteles que ens ofereix aquesta democràcia bananera que va instaurar Felipe González necessita una ampliació de formes literàries per donar-li expressió. Valle-Inclán amb la visió del geni va reprendre el sainet que Arniches havia ascendit a tragèdia grotesca i el va transformar en esperpent.
Al segle d’or, Espanya s’inventa la novel·la picaresca, que és una forma primerenca de la novel·la, normalment narrada en primera persona i que explica les aventures del murri en passar, per sobreviure, d’un lloc a un altre, d’amo en amo i per diversos mitjans socials. Per la seva estructura episòdica s’assembla a les novel·les de cavalleries, però el seu contingut les parodia, perquè l’heroi en comptes d’idealista és cínic, el seu valor s’aguditza per la gana i els seus ideals són utilitaris. Encara que amoral, el murri no és un malvat, sinó un conformista que aprèn els seus trucs dels membres respectables de la societat que l’exclou.
Aquestes definicions de llibre quadren com l’anell al dit a alguns dels murris contemporanis que ens han sorprès agradablement últimament demostrant que la tradició picaresca espanyola no ha mort, ni tan sols a Catalunya. El sentiment pràctic de la vida, aquest Sancho Panza que tots portem a dins, continua vivint en el caràcter espanyol, potser amb més arrelament que el sentiment tràgic que preocupava Unamuno. Però la picaresca no serveix per explicar les actuacions desmesurades, il·limitades i insensates dels últims temps. El Lazarillo –que comença amb un cec– s’acontenta al final amb una lleugera elevació social que confereix una mica de respectabilitat; i és que els murris pertanyen a l’univers tancat, al cosmos finit i pla de la mentalitat medieval. El pas de l’univers tancat al que l’historiador de la ciència George Sarton anomenaria univers obert es produirà a partir del segle XVII amb Galileu, Kepler i Newton; la societat notaria aquest canvi de mentalitat només al segle XVIII. Com que aquí vam ser protegits per la Inquisició i l’absolutisme d’aquestes novetats, el programa de la Il·lustració ens va arribar amb Ortega a començaments de segle i amb la democràcia fa trenta anys. Per la qual cosa Espanya ha viscut mentalment en l’univers mesurat del murri del segle d’or fins fa poc temps: amb el desenvolupament econòmic i, sobretot, amb l’estil humà dels socialistes, apareix un murri yuppie, com no podia ser d’altra manera en aquest país de cocaïna amb xurros.
El concepte de progrés lineal il·limitat es troba en el rerefons del pensament judeo- cristià, que no en cultures com la hindú o la xinesa amb les seves recurrències cícliques i eterns retorns. La idea de progrés, que imposa a Europa la Il·lustració del segle XVIII, és bona en economia, però aberrant quan s’extrapola –com ara s’ha fet– a certs aspectes de la vida que han d’estar subjectes a una ètica intemporal. L’ètica no progressa, tenim encara els manaments d’una tribu semita de fa tres mil anys. Les idees del desenvolupament econòmic aplicades al patrimoni personal, posant l’economia individual progressista lineal per sobre de l’ètica estàtica social, van convertir el socialisme espanyol en una monstruosa deformació d’idees fundacionals, com si es complís la divisa “Cent anys d’honradesa, però ni un més”. No va trigar a emular-lo el Partit Popular.
La picaresca espanyola reflectida al mirall còncau de l’univers newtonià –el món clàssic era pla– dóna l’esperpent. Hamlet li explica al còmic que l’art és un mirall alçat davant la naturalesa; al món medieval i antic aquest mirall era pla; després Newton i Kepler van veure la terra rodona i les òrbites el·líptiques; ara pensem l’espai corbat i els herois clàssics es tornen grotescos. Don Quixot va ser el llindar entre dos mons: fidel a la cavalleria errant, grotesc com un esperpent modern. Després la balança s’inclinaria inexorablement, allunyant-se del gentilhome idealista i del murri entranyable i inofensiu. A què ha donat lloc, finalment, la picaresca espanyola?: el cas Nóos, la Gürtel, Bárcenas, els empresonaments espectaculars, les declaracions, les cintes, les escoltes i els fons de rèptils, que també cobra Max Estrella, però per poeta famèlic, són la realitat deformada d’un país que abans només era murri, i ara està passant de sainet grotesc a tragèdia esperpèntica.
Caldrà redreçar els miralls, atenuar per un temps almenys l’afany oblic, ambigu i deformador de la postmodernitat per recuperar la sensatesa oblidada en la cursa dels yuppies cap a l’èxit sense límits a l’ambició sense nom ni forma reconeixible. Cal recórrer a la resta d’ètica que ens queda i que, ara com ara, reposa en el poder judicial i en alguns polítics sense majoria decisòria. Per un temps ens hauríem de conformar amb l’actitud premoderna de la picaresca, que, amb tots els seus inconvenients, és, almenys, més humana i controlable que aquest desmesurat esperpent yuppie postmodern.
Aquest país abans només era murri i ara està passant de sainet grotesc a tragèdia esperpèntica