El naufragi d’Europa
Entretinguts en les nostres coses, no donem gaire importància al que està passant amb les altres coses nostres, si és que Europa es percep en primera persona del plural. Perquè el cas és que Europa està agonitzant mentre fem la migdiada, en una deriva que només pot conduir-nos al naufragi. El vell somni de la unitat va néixer després d’haver-nos dessagnat durant segles en una permanent èpica de guerra, amb el sagnant colofó dels dos grans totalitarismes del segle XX. Però aquesta incipient unitat no va néixer a mercè dels bons desigs, sinó amarada pel rotund argument dels diners. Vam ser, abans que res, una Europa de mercat, en què el principal interès per protegir era l’econòmic. La qual cosa, si em permeteu, no era necessàriament dolenta, primer perquè l’economia és la base del benestar, i segon perquè qualsevol embrió pot crear un bon resultat.
Dècades després, no ha estat així. És evident que s’han aconseguit avenços notables, amb l’euro al capdavant, i el Parlament Europeu és una realitat innegable. Però també ho és el joc d’interessos encreuats que defineix Europa com un puzle de regnes de taifes,
Europa agonitza mentre fem la migdiada, en una deriva que només pot conduir-nos al naufragi
on no hi ha manera de fer polítiques unides en temes socials, policials, drets civils, etcètera. I cada vegada que aquesta precària unió s’ha enfrontat a un repte social d’enorme importància ha fracassat estrepitosament. Així, tenim en la memòria negra la incapacitat europea per frenar la guerra dels Balcans, que cridava la seva europeïtat sense que ningú l’escoltés.
No oblidem que fins que l’OTAN –és a dir, els ianquis– no va aterrar en el tema, no es va fer res. I què podem dir de l’ocupació d’Ucraïna per Rússia, qüestió més allunyada de l’eix central europeu, però igualment pròpia? I en el present, tenim la gravíssima crisi dels refugiats, davant la qual Europa no ha estat capaç de prendre una sola decisió unitària. Milers de persones que fugen d’una guerra ferotge, topant de cara amb el mur de vidre que ha construït la ideal Europa. Som el que som, una unitat de sumes que mai no sumem quan ens apel·la una tragèdia humana. I aquest viure en una unitat precària i sense fonaments ètics ens ha conduït a la situació actual.
Avui Europa és un lleó amb ferides per tot el cos. D’una banda hi ha l’enorme embolic britànic, tan letal si l’escorredissa Albió es queda a la UE amb les condicions asfixiants que planteja, com si marxa. De l’altra, la cursa per treure’s els refugiats de sobre que protagonitzen diversos països, cadascun més indigne que l’altre. A sobre, la divisòria entre el nord i el sud, amb les misèries i grandeses pertinents a ambdues bandes. I al bell mig Alemanya, potser el país més seriós de tots, però els interessos del qual sempre se sobreposen als globals. Per reblar-ho, la crisi d’identitat, el creixement dels populismes, la desconfiança amb la política… Cap on va Europa? És possible que no vagi cap enlloc.