Prou de pel·lícules violentes!

Em penedeixo d’haver anat a veure El renacido. Que per què ho vaig fer? Doncs perquè la crítica ha posat la pel·lícula pels núvols, perquè està rebent diversos premis, perquè Leonardo DiCaprio és un gran actor... Sabia que es tractava d’un argument dur, però no m’imaginava pas que la història fos tan sanguinària. Tot i que fujo sempre d’aquests films que qualifiquen d’acció quan haurien de dir-ne clarament de violència tot deixant-se d’eufemismes, aquesta vegada hi vaig caure. Si les imatges de les muntanyes, els arbres, el riu i el cel són d’una bellesa impressionant, la resta de la cinta –llevat de la inicial i espectacular lluita entre un ós artificial i DiCaprio– constitueix una llarga i avorrida exhibició de la supervivència del protagonista, totalment improbable, farcida d’acarnissades matances entre éssers humans. Tant se me’n dóna el que diguin els crítics o els jurats que concedeixen els premis cinematogràfics. Si sóc menys entesa que no pas ells, això no impedeix que frueixi d’altres pel·lícules en cartell com ara La chica danesa o Sufragistas, infinitament més interessants i més colpidores, si el que pretesament es buscava era emocionar l’espectador.

La interminable lluita final entre DiCaprio i el seu detestable enemic està tan carregada d’odi, punyalades, sang i mutilacions com d’inversemblança, atès que ningú no pot rebre tantes ferides sense llançar l’últim sospir. Si bé la incredibilitat sovint forma part de l’obra cinematogràfica a favor de l’espectacle, aquest no té raó de ser quan dóna pas a seqüències tan brutals com les de l’esmentat final. El gust tan amarg que deixa la pel·lícula, i òbviament parlo per mi, condueix fins i tot a l’enyorança de films de l’Oest com els de John Ford o John Huston, per exemple, on amb quatre trets es liquidava l’enemic. De mal visual, el mínim, val a dir, sense deixar de reafirmar que sempre cal detestar el mal en qualsevol de les seves formes.

Caldria preguntar-se quin solatge deixen pel·lícules com El renacido en l’ànim dels espectadors. Fàstic, potser, com en el meu cas, o qui sap si comprensió vers l’odi extrem? Que vivim envoltats de violència és ben evident, com ho és que per a grans, joves i petits el que es transmet en més gran mesura no és pas una cultura de pau sinó de guerra, tant en la realitat com en la ficció, aquesta tal vegada obrint camí.