Beneficis de moure mobles
Acasa, canviem els mobles de lloc cada dos per tres. En ocasions extremes, podem arribar a moure’ls diverses vegades al dia. Vam començar a fer-ho perquè algú va dir que havia llegit que és bo modificar sovint l’entorn, per renovar la mirada, desembussar desitjos, escapar de l’ostracisme i fins i tot de l’entossudiment. No hi vam veure més que avantatges. En realitat, la cosa es referia a canviar de domicili, fins i tot de país, cada cert temps, per provocar als nostres cervells atrofiats la necessitat d’adaptar-se a un medi desconegut. Ja deveu haver-ne sentit parlar, d’aquest assumpte. És una espècie de tècnica casolana de rejoveniment encefàlic. Espavilar, per necessitat, les nostres neurones ensopides; provocar un esforç inevitable en haver de relacionar-nos amb persones estranyes, o simplement fixar-nos per nassos en el nou camí cap a la fleca per no perdre’ns per allí.
Davant la impossibilitat tècnica de mudar-nos a una altra ciutat, vam decidir compondre’ns-ho amb el que teníem a mà. Dit i fet, vam posar el sofà al lloc de la taula, la taula al del piano, i el piano a la cuina. I l’efecte revitalitzant va ser instantani. Ens vam sentir tan sobtadament desperts que ja no vam poder parar de moure mobles. Avui és un autèntic vici. Una rara alegria s’apodera de nosaltres cada vegada que algú joguineja amb els trastos, sorprenent-nos en l’aventura d’un espai ignot, obert a possibilitats salvatges.
Per no deixar de millorar i aprofundir en aquest camp, no hem trigat a descobrir els avantatges d’intercanviar també els nostres llocs a la taula familiar. Estigui la taula on estigui, que mai no se sap. Només tenir a la dreta el familiar que tenies a l’esquerra, i viceversa, es fa notar. Amb un lleuger intercanvi de cadires, les picabaralles de tota la vida cobren una picor renovada i refrescant. Les confabulacions voletegen amb un aire imprevisible, les línies vermelles ressorgeixen. Veure de cara el que abans veies a un costat provoca mutacions innovadores en la teva percepció dels altres, però també de tu mateix. Misteriosament, amb aquest lleu canvi de paisatge humà, les fèrries certeses es difuminen, els principis s’espongen. Com si la simple ubicació en l’espai tingués les seves pròpies lleis sensibles; els rols es cargolen, ningú no sap qui és ningú, i res no es dóna ja per fet. És excitant fins i tot veure’s obligat a modificar el nombre de passos que porta fins al bany. Es tracta, en fi, de tornar a pensar. Així, aquests dies, amb l’ai al cor, al davant o al costat del televisor, no deixem de somiar amb els fruits inaudits que podria proporcionar-nos un bon canvi de butaques al Parlament.
És un autèntic vici, una rara alegria s’apodera de nosaltres cada vegada que algú joguineja amb els trastos