Alcaldisme sociovergent
Fins que el procés va irrompre a les nostres vides, no hi havia res més semblant a un socialista que un convergent. Es disputaven la centralitat i, per això, tot i que s’agradaven mútuament i en privat es feien confidències, les lluites pel poder i la teatralització que comporten van fer que aquesta relació que podria haver estat amorosa derivés en gelosia i odis. Ahir, al Cercle de Liceu, en un acte organitzat per un grup d’empresaris i directius alemanys encapçalats per Albert Peters i Carlos Wiemberg, a més d’un dels assistents li van passar pel cap records d’aquella sociovergència que no va poder ser mai. En una setmana en què Ada Colau ha viscut els pitjors moments d’ençà que va accedir a l’alcaldia, qüestionada pels de sempre i també per molta de la seva gent, es tractava d’homenatjar a l’uníson els dos anteriors alcaldes de Barcelona, el socialista Jordi Hereu i el convergent Xavier Trias, per la feina feta a favor de la ciutat. Una iniciativa ben original en un país en el qual els homenatges solen arribar tard o ser un mal presagi. “No volíem esperar a donarlos les gràcies quan ja fossin morts”, es va justificar el senyor Peters.
Durant el dinar, en les converses entre els comensals, es van sentir retrets a l’alcaldessa, que aquests dies ha descobert que ara ella també és establishment. Però les intervencions dels homenatjats i dels seus padrins, el conseller Josep Rull i el primer secretari del PSC, Miquel Iceta, va manar el savoir-faire . Tots es van callar el que pensen. A Trias només se li va entendre tot quan va assegurar que “amb els socialistes és fàcil col·laborar, mentre que amb els que només busquen l’enfrontament és molt difícil”. Això sí, hi va haver revelació de secrets. Iceta –que gran monologuista– va explicar que Hereu està tan enamorat de Barcelona que quan sortia amb la seva nòvia una de les seves aficions era visitar les obres de la ciutat. O quan el doctor Trias va explicar els seus dubtes juvenils entre la pediatria i la psiquiatria. Es va fer pediatre. Quan es retiri de l’Ajuntament –cosa per a la qual encara no hi ha data– no descarta asseure pacients (polítics) en un divan.