L’últim lleó
RAFAEL IRIONDO (1918-2016) Jugador de l’Athletic Club i entrenador de l’Espanyol
Iriondo, Venancio, Zarra, Panizo i Gaínza. La història del futbol sempre s’escriurà amb aquesta relació de cinc noms que, a tall de vers, componen la llegenda de tots els clubs abans que les pissarres despoblessin les davanteres per poblar les defenses. Aquesta en particular forma part de la mítica de l’Athletic Club, que en la immediata postguerra i durant dues dècades va formar una davantera que va marcar 550 gols. Van ser els temuts cinc lleons que van saber estar a l’altura del llegendari Pichichi. L’últim d’ells, i als seus 97 anys l’exjugador de Primera més veterà, era Rafa Iriondo, el 7 d’aquell Athletic que va conquerir cinc Copes i una Lliga.
Retirat dels camps el 1955 paradoxalment en les files de la Reial Societat, Iriondo va iniciar la carrera com a tècnic un altre cop a l’Athletic per recalar el febrer del 1970 a l’Espanyol, llavors a Segona, en substitució del xilè Fernando Riera. Sent entrenador, l’equip va tornar a Primera, encara que el tècnic de Gernika va deixar a Sarrià una altra gran herència: el debut de Dani Solsona, un jugador llavors del juvenil blanc-i-blau cridat a fer història com a espanyolista.
La història d’Iriondo és la de tota una generació de futbolistes afectats per la Guerra Civil. Va ser precisament això el que va tallar la seva trajectòria a l’Athletic, club pel qual havia fitxat amb només 14 anys, i el va portar a jugar en l’Atlètic Tetuan en la represa de la competició. Una campanya després, en la 1940-1941 ja estava de retorn a San Mamés, on va completar 13 temporades en què va disputar 324 partits (259 de Lliga i 65 de Copa), en els quals va marcar 115 gols (84 de Lliga i 31 de Copa), entre els quals el número 1.000 en la història del club. Unes xifres gens menyspreables per a un extrem dret la principal funció del qual era pujar pilotes per la banda i ficar-les a l’àrea perquè Zarra s’encarregués de rematar-les.
Al contrari que el seu company, convertit en heroi de la selecció espanyola arran del gol a
Anglaterra al Mundial del Brasil el 1950, Iriondo només va disputar dos partits amb Espanya i tots dos van acabar en derrota: el juny del 1946 davant Irlanda al Metropolità de Madrid (0-1), i el gener del 1947 contra Portugal a Lisboa (4-1), i no va arribar mai a ser convocat per a aquell llegendari Mundial en què la selecció va quedar quarta.
Conegut com el dormilega, Iriondo sempre va ser objecte de les bromes d’aquell llegendari quintet que s’entenia tan bé dins com fora del camp. En moltes ocasions ell mateix ha recordat com la clau de l’èxit estava, precisament, en l’estreta relació que mantenien tots cinc, que també eren colla d’amics. A la campanya 19531954, Iriondo va deixar l’Athletic per fitxar pel Barakaldo, llavors a Segona, encara que els directius de la Reial no van desaprofitar l’ocasió per allargar la seva trajectòria a Primera. Com a txuri urdin va disputar 25 partits, en els quals va marcar els seus últims set gols abans de penjar les botes el 1955.
A partir d’aleshores va co-
mençar una fructífera trajectòria com a tècnic en el futbol base de l’Athletic, on va començar a fer campions els seus equips. L’octubre del 1968 va arribar a la banqueta del primer equip succeint l’excompany Gaínza. I no només va reconduir la situació esportiva, sinó que va conquerir la Copa.
Discrepàncies amb la directiva el van portar a no continuar i l’Espanyol el va repescar el febrer del 1970 per substituir Riera. Pocs confiaven que els blanci-blaus aconseguissin aquell any l’objectiu de l’ascens, però Iriondo va saber portar l’equip una altra vegada a Primera. Quan va acabar la campanya no
Amb Venancio, Zarra, Panizo i Gaínza, va integrar la mítica davantera bilbaïna als quaranta i cinquanta
va acceptar les condicions de la directiva per renovar, i va continuar la carrera com a entrenador del Saragossa, la Reial Societat, el Betis i un altre cop al seu Athletic Club.
Iriondo va deixar una empremta especial com a tècnic espanyolista quan va fer debutar un jove Dani Solsona al primer equip durant un derbi de Copa. El del planter va saltar a la gespa i va servir el gol de la victòria per a l’equip en el partit d’anada a Sarrià (2-1). A la tornada, al Camp Nou, ja va ser titular. Solsona se n’anava aquell estiu a la mili i el descobriment per part del llegendari extrem va obligar el club a fer una gestió per poder incorporar-lo a la plantilla la temporada següent.