El traç fet escultura
RICARD VACCARO (1946-2016) Escultor i pintor
No pas poques persones d’entre el moltíssim públic que va omplir el castell, de Cornellà de Llobregat, per assistir a la inauguració fa un any de la retrospectiva de l’artista Vaccaro, sabíem que fatalment era un comiat. Tot i que estava malalt de gravetat, va suportar amb enteresa les servituds pròpies del ritual de l’acte i fins i tot va aconseguir que l’emoció no li impedís d’articular paraula. Em va confessar que la nostra presència li injectava il·lusió i força.
Vaccaro era barceloní, nascut el 1946. La seva vocació artística la va sentir de molt jove. Es va formar a l’Escola Massana i al Cercle Artístic de Sant Lluc. Malgrat que crear era cosa seva, al principi no va tenir més remei que buscar un camí rendible, encara que molt lligat a la seva passió; per això va dedicar un període de la vida a l’ensenyament. Va ser a la novíssima escola Thau, on va ser el professor d’art. Des del principi va evidenciar que no era un mestre rutinari ni a l’ús, en desplegar a les classes i accions una originalitat seductora. Es va guanyar l’alumnat, que encara el recorda amb afecte singular. No va ser estrany que a l’exposició de Cornellà es veiés acompanyat per no pas pocs dels seus alumnes, amb la seva presència o els seus escrits al catàleg, tot això sota la direcció càlida de Vicenç Altaió.
Com a pintor va exposar per primer cop al Taller Picasso; era el 1971. Ja llavors va deixar marcat un estil inconfusible, que malgrat el discórrer del temps ha constituït una de les seves qualitats essencials: és el mínim que es pot exigir a un artista que s’ho val, que en el seu cas va reforçar en distanciar-se sempre de les tendències que dominaven l’actualitat. I al llarg de la seva carrera, aquell traç, de profunda arrel poètica i musical, evidenciava gestualitat, moviment, vida, que havien brollat gairebé amb automatisme més del canell que no pas del cervell, més del sentiment apassionat que no pas de la raó.
I amb tota naturalitat es va sentir encaminat a expressar aquell món tan propi mitjançant la forma en l’espai. En treballar l’escultura es va adonar que com que sortia de les seves mans repre-
Vaccaro, l’escultor, es troba lligat íntimament al paisatge urbà de pobles i ciutats de Catalunya
sentava amb més veritat el que s’imposava dir i representar. Va explorar el que li brindava la matèria, i de l’acer va passar a un material nou que el va seduir des del primer moment: el polimetacrilat.
Vaccaro, l’escultor, es troba lligat íntimament al paisatge urbà de pobles i ciutats de Catalunya. La inspiració poètica i els homenatges personals són els temes que han dominat la seva tasca. Així Companys, Ernest Lluch, Solé Tura, Wagner, Miró o Charlie Rivel concreten algunes de les seves moltes escultures públi- ques. En aquest sentit, la seva tasca es troba ben representada en l’espai públic i en col·leccions privades.
Sap greu que la seva obra més ambiciosa, complexa i intensa,
Catedral, no hagi trobat encara l’oportunitat de fer-se realitat a l’escala que mereix.
Vaccaro sempre s’ha sentit admirat, però també estimat: resultava inevitable i tan fàcil...