La crisi dels refugiats sacseja Arco
Muhammad Karaman és un jove sirià que va arribar a Espanya com a refugiat polític el 2013. És estudiant d’Enginyeria i confia a poder tornar algun dia al seu país. Ahir va estar a Arco. Sense samarreta, caminant lentament d’esquena, va recórrer durant quatre hores els dos pavellons de la fira mentre l’artista peruà Iván Sikic li tapava el cos amb làmines daurades. La crisi dels refugiats es va colar inesperadament en una edició sense gaire riscos on la realitat més visible és la del mercat. “Em dono per satisfet si una sola persona se sent afectada per un trauma que continua empenyent milers de persones a llançar-se a la Mediterrània tot i saber el perill que comporta”, deia Sikic, artista que d’un temps ençà viu a Austràlia.
La performance de la galeria Luis Adelantado de València, titulada Madrid chapter, va començar tot just s’havia apaivagat l’enrenou que sempre suscita la visita dels Reis, que ahir van inaugurar oficialment la fira. Sikic, que ja havia fet dues entregues més d’aquesta mateixa sèrie a Melbourne, s’inspira en la filosofia japonesa del kintsugi, que consisteix a reparar els vasos trencats amb una barreja de la- cre i or. Deixant a la vista cicatrius orgullosament daurades que són com “un homenatge a la dura història, a les fractures i tensions que afecten les nostres societats”, reflexionava l’artista, que hores després va abandonar el recinte sense deixar rastre.
Aparentment la vida aquí a Arco, a banda de les visites que ja són tradició, com la de la comitiva reial, o rares com la que ahir va fer Albert Rivera –va tenir el seu moment Warhol–, passa amb sorprenent indiferència per la realitat de què parlen els diaris. Però també té els seus outsiders. De vegades fins i tot en forma de velles portades de diaris que par- len de morts de dictadors i que el portuguès Nuno Nunes-Ferreira recupera a Juan Silió per deixar constància que “l’última frase l’escrivim nosaltres”. O els collages que confecciona Eric Baudelaire amb les imatges que troba a l’edició vespertina de Le Monde i que li fan imaginar un món en què el diari prediu el futur (a Juana de Aizpuru).
Però si Arco no surt al carrer, Carlos Garaicoa porta el carrer a Arco. L’artista cubà replica en l’estand d’Elba Benitez un tros de vorera on les tapes de les clavegueres fan referència a diverses problemàtiques socials, apel·lant a una revolució des de baix, des d’aquell subsòl per on campen els cables de les companyies telefòniques, les elèctriques o les telecomunicacions. I la mirada incisiva, lúcida i poètica d’Eulàlia Valldosera s’adreça contra els elements que amenacen la naturalesa amb Neptuno
en Venus, una bellíssima video- projecció en la qual les imatges de l’aigua en moviment contrasten amb els amenaçadors contenidors que, disposats a terra, semblen carregats amb productes contaminants. La instal·lació s’exhibeix a la galeria italiana Studio Trisorio.
Núria Güell continua lluitant per aconseguir la condició d’apàtrida a la galeria ADN; Mireia Sallarès culmina el seu projecte sobre l’orgasme femení,
Las muertes chiquitas, a Àngels Barcelona, i Anna Malagrida rastreja a Senda les petites empremtes supervivents dels textos que van ser pintats en edificis significatius de Madrid i Barcelona durant les protestes de l’11-M.
I una altra dona artista, en aquest cas la nord-americana d’origen iranià Taravat Talepasand, fa del feminisme la seva gihad i estavella tabús contra un vell Mercedes blanc, amb el dipòsit carregat de gasolina per al col·leccionista que vulgui sortir de la fira conduint-lo. Vidres fumats (les dones iranianes tenien prohibit conduir abans de la revolució) i la carrosseria decorada amb dibuixos aixafats de patums del món àrab dels quals
Estem en una edició sense riscos en què la realitat més visible és la del mercat; però hi ha ‘outsiders’ El cubà Carlos Garaicoa porta un tros de carrer i Taravat Talepasand fa del feminisme la seva gihad
emergeix la figura d’una dona que es tapa els ulls.
Girant simplement la vista, al mateix estand de l’americana Beta Pictory, la cara de fra Juníper Serra estampada al costat de la d’un indígena sofrent en el que sembla una recreació d’El rai de
la medusa amb bandera americana. L’obra és de l’artista Travis Somerville.
Però si hi ha algun lloc per trobar la pau, un lloc confortable dins de la fira, potser s’ha de buscar en un petita habitació mig amagada a la galeria Max Estrella. Allà, arrupit sobre si mateix, reposa plàcidament un petit gos de marbre blanc sobre el qual es projecten els moviments del cos de l’artista mentre respira.