Seixanta-sis pàgines
La conveniència comercial de no vendre llibres massa esquifits s’imposava a altres interessos
L’acord entre el PSOE i Ciutadans consagra el simulacre com a motor de la nostra cultura política. Els partits que l’han signat no sumen una majoria operativa però, en un context d’impostures preapocalíptiques, ¿a qui li importa? Per emfasitzar la virtualitat d’un acord de ficció, Pedro Sánchez i Albert Rivera han perpetrat un pacte de seixanta-sis pàgines. ¿Ens semblaria millor si només en tingués dotze? No ho sé, però la insistència a repetir la dada fa sospitar que es pretén transmetre la idea que un pacte de seixanta-sis pàgines no pot ser cap bagatel·la. Un consell: no intenteu llegir-lo. És, en la forma i el fons, un nyap. És més: dubto que les conseqüències d’aplicar-lo puguin ser tan deplorables com la seva literalitat. Pel que fa a les famoses seixanta-sis pàgines, no ens enganyem. Qualsevol que hagi patit els successius plans d’estudis de l’Espanya democràtica sap que l’extensió dels treballs encarregats als alumnes té poca relació amb la qualitat del resultat. Quan no existia internet, ja afusellàvem paràgrafs de l’enciclopèdia convenientment maquillats i incloíem gràfics de superfície exagerada perquè les aparences enganyessin. En àmbits més elitistes, la hipertròfia també està estesa. Els premis de novel·la, per exemple, exigien un mínim de 200 pàgines i ja és un requisit indispensable. Això va provocar que l’interlineat i el cos de lletra augmentessin i que els novel·listes introduïssin digressions carregoses (somnis i altres tabarres) per no contravenir les bases. La novel·la i el lector hi sortien perdent però la conveniència de no vendre llibres massa esquifits s’imposava a altres interessos.
Amb el pacte Sánchez-Rivera s’intueix que l’extensió respon a un càlcul massa generós d’una substància que amb prou feines en justifica una tercera part. ¿I el contingut? Les agents literàries que controlen els nostres escriptors acostumen a recomanar títols magnètics i una primera frase que succioni la curiositat del lector amb la potència d’una aspiradora industrial. Títol del pacte: Acord per a un govern reformista i de progrés. Si un autor presenta un manuscrit amb aquest títol a qualsevol editorial, és probable que li recomanin escurçar-lo i li plantegin el dubte de si ser reformista ja és, per se, una forma de progressisme o si el progrés continua segrestat pels progres que l’han desprestigiat amb una constància delictiva. ¿I la primera frase? “El 20 de desembre passat els espanyols i les espanyoles, amb el seu vot, ens van endinsar en una nova política”.
Si el vostre fill de dotze o setze anys us ensenya una redacció que comença així, segur que sentireu la tristor d’adonar-vos que el pobre espanyol o espanyola que heu contribuït a engendrar no té cap futur en el món de l’expressió escrita ni en el de la intel·ligència. Encara que, potser sí, en l’univers abstrús del simulacre polític i la comèdia electoral.