La nova comèdia de David Serrano vol redimir el ‘cunyadisme’
Les aterridores bones intencions, que han omplert cementiris i cues de l’atur, són el motor narratiu de Tenemos que hablar, comèdia dirigida per David Serrano i escrita conjuntament amb Diego San José –fins fa ben poc parella de fet en l’escriptura de Borja Cobeaga– i que avui s’estrena. Perquè en Jorge (Hugo Silva) és el campió de les bones intencions: vol guanyar-se els seus sogres (Verónica Forqué i Óscar Ladoire) convidantlos a invertir des dels seus coneixements de cunyat –cal entendre el terme no en funció del parentiu sinó com a categoria intel·lectual, el cunyat com a condensació de les veritats de barra de bar, catedràtic del que se’n diu saviesa popular i que és més aviat ignorància col·lectiva–: comprar un pis a Seseña (ciutat fantasma vora Toledo construïda com a satèl·lit de Madrid que va naufragar amb la crisi), invertir els estalvis restants al Forum Filatélico (fons d’inversió que va resultar ser una estafa piramidal) i rematar la jugada, quan ja el 2008 estaven ofegats per les operacions poca-soltes, mirant de recuperar-se amb un tot o res anomenat accions preferents (al capdavall, versió sofisticada de l’estafa de l’estampeta). Serrano ho considera un tret distintiu del país: “És una cosa molt espanyola: el que no té ni idea d’alguna cosa però se sent obligat a opinar i pontificar. El ‘jo t’ho podria haver aconseguit més ba- rat, jo tinc un cunyat que té un concessionari i t’ho trobo per menys calés...’”. Aquest cunya
disme –convertit en eslògan d’èxit per una cadena de tecnologia domèstica: “Jo no sóc tonto”– va multiplicar els seus efectes perniciosos en l’accelerada economia de fa una dècada: “El país sencer es va convertir en un
cunyat campió, tots sabíem d’economia, tots presumíem de tenir nocions per invertir els diners...”, afegeix Diego San José.
Però tot això passa al pròleg, i l’arrencada narrativa pròpiament dita ens porta a un avui en què el gendre ja no ho és, perquè està separat de la seva dona, la Nuria (Michelle Jenner) i viu amb el seu excap, en Lucas (Ernesto Sevilla) –tots dos a l’atur i compartint un pis que fan rendir com a bed and breakfast–. La sogra ha plantat el sogre perquè el considera responsable de la ruïna, i ell, que va haver de liquidar l’empresa familiar, treballa en el servei de neteja d’unes oficines de luxe. La Nuria vol tornar a casar-se, però no s’atreveix a demanar-li a en Jorge que firmi el divorci perquè li fa por que, amb aquest cop de gràcia final, faci una ximpleria. I en Lu-
UN MAL ESPANYOL “És una cosa molt nostra: no tenir ni idea d’un tema però així i tot pontificar”
A CONTRACORRENT
“Volíem una comèdia que tingués la gràcia en els embolics i no en els acudits”
cas vol ajudar en Jorge a recuperar la Nuria. Com veieu, tot són bones intencions, una tempesta perfecta de bondat que porta, òbviament, a un embolic colossal. La pel·lícula volia anar contra corrent: “Últimament et demanen molt que escriguis una comèdia que es pugui explicar en una frase i que aquesta sola frase ja sigui graciosa. Amb aquesta pel·lícula vam voler fer una comèdia enrabiada, on la gràcia descansa en l’embolic, no en els acudits”, explica el cocreador d’Ocho apellidos vascos. Serrano i San José, doncs, proposen d’acompanyar en Jorge, que som una mica tots nosaltres, bocamolls arruïnats, en l’aspecte financer i en el moral, víctimes de la nostra pròpia ambició. I al seu voltant aixequen un reflex –citant Javier Cercas– de l’“heroi de la retirada”, que buscarà salvació romàntica entre l’embolic de redemptors que és aquesta família amb ínfules de classe mitjana i tornada al lumpen.