De l’altre costat de l’horror
L’horror és allà, amagat. Com s’espera qui indaga el cas (real) d’Amanda Berry, Gina De Jesus i Michelle Knight, segrestades durant una desena d’anys a Cleveland (Ohio). Berry va sortir del malson el 2013 amb una filla de sis anys als braços. L’horror, també real, de l’austríaca Elizabetz Fritzl, segrestada pel seu propi pare durant dècades. Un cosa indescriptiblement espantosa que és al punt de partida de La habitación.
Història de ficció que podria ser real –em remeto als precedents–,
La habitación explica l’estremidora història de la Joy, interpretada amb sensible veritat per Brie Larson, candidata a l’Oscar, com tota la pel·lícula. L’habitació parteix del tancament, és cert, però Lenny Abrahamson, el director, és capaç de convertir-lo en una altra cosa. De transcendir-lo per superar la simple crònica de la desesperació. D’aquesta manera, com a espectador, La habitación et deixa molt lluny de la sensació de degradació que deixaria aquesta història en unes altres mans no tan hàbils.
Som davant d’una estremidora faula de tenacitat: la reafirmació de la vida enmig de les circumstàncies més angoixants. La Joy no està sola en el captiveri: en Jack és amb ella, el fill que ha nascut d’aquest mateix horror. Tots dos conviuen en aquesta habitació de 3,5 per 3,5 metres on en Jack ha estat tancat tota la seva curta vida. La història comença quan en Jack fa cinc anys. Gràcies a la tenacitat de la mare, aquests anys d’en Jack –tota la seva vida, en realitat– han passat en una peculiar normalitat. Com la novel·la en què es basa ( L’habitació, d’Emma Donoghue), està narrada des dels ulls curiosos d’en Jack, i això omple de meravella el relat. Meravella d’aquesta habitació que és presó per a la mare però que per en Jack és casa seva.
Un petit salvatge, a la manera de Truffaut, la seva existència frena la desesperació de la mare i, de passada, la nostra. Mentre en Jack descobreix el món, assistim a una història mai explicada fins ara: història d’amor, vida i afany que parteix, però, de l’horror més exacerbat. Ja us he dit que Jacob, la criatura que interpreta en Jack, és digne d’Oscar? Una injustícia que no sigui nominat ni tan sols com candidat.