La tercera onada
Les nostres vides es balancegen al compàs de xocs que colpegen una vegada i una altra. Primer, Lehman Brothers i l’esclat de la bombolla de deute privat a Occident sobre el qual s’havia palanquejat el creixement. Com es va superar? Afegint més deute (en aquest cas, públic), amb tipus d’interès pròxims a zero i una banca central comprant títols de tot tipus, mentre el sector privat començava el seu dolorós i lent despalanquejament. Afegiuhi la decisió de la Xina d’impulsar l’economia amb un gegantí programa d’inversió i una inusual política de diners barats. Tot això es va traduir, la primavera del 2009, en aquells llunyans brots verds: les borses mundials, finalment, van reaccionar a tants estímuls.
No havíem tingut temps de digerir aquest impacte quan, l’estiu del 2011, la crisi va canviar de caràcter i localització: d’Amèrica a Europa, i de les subprime i els seus derivats al deute públic del sud (i també, com a Espanya, privat). Aquella segona fase va ser específicament europea ja que en l’entremig els països emergents van prendre el relleu del creixement, palanquejats en els estímuls citats i la intensa demanda xinesa. A més, la crisi de l’euro va ser conjurada amb l’adopció de mesures excepcionals addicionals, des de la creació del MEDE a la Unió Bancària i, en especial, l’activisme del BCE, que es va sumar a la resta de grans bancs centrals en l’expansió monetària.
Amb aquest bagatge arribem a avui, que sembla marcar l’inici d’una tercera fase de la crisi. L’han precipitat tres elements. Primer, el final del cicle expansiu de l’economia xinesa, amb els seus efectes recessius sobre la demanda de primeres matèries i les exportacions de molts dels seus subministradors. Segon, les ones deflacionistes provocades tant per l’enfonsament del petroli com per la sobreinversió i els excessos de capacitat productiva de la Xina (com mostra el recent estudi Overcapacity in China, de la Unió de Cambres de Comerç Europees a la Xina). I tercer, pel convenciment que ni la política fiscal (ofegada pel volum de deute públic) ni la monetària (col·lapsada per l’adopció continuada de mesures poc convencionals i compres d’actius difícils de digerir) no tenen gaire marge de maniobra. La seva pólvora, si no molla, és escassa.
I aquí és on ens atrapa el passat. Des del 2007 l’endeutament global no ha deixat d’augmentar, encara que s’ha traslladat a diferents sectors (del privat al públic) i països (cap a la Xina i altres emergents), però ha continuat creixent. El despalanquejament global no només no ha acabat sinó que, cada vegada més, es mostra especialment difícil.
Aquesta crisi continua sent, en el substancial, d’excés de deute, encara que hagi anat canviant de països i sectors. I per reduir-la només coneixem la inflació, el creixement o la condonació. Cap d’aquestes solucions no sembla avui viable. Així que continuarem a l’expectativa, sotmesos a aquesta dutxa escocesa d’onades successives.
En substància, aquesta crisi continua sent d’excés de deute, en diversos països i sectors