“Madurar és anar aproximant qui creus que ets a qui ets”
Tinc 66 anys: envellir sempre és una nova experiència. Sóc de Boston: crec més en l’educació que en els diners. Com menys distancia aconsegueixis posar entre la realitat i la imatge que en tens, millor serà la teva vida. Sóc casat des de fa 40 anys... i f
Com puc saber si sóc narcisista? El narcisista creu que és molt millor del que és i el seu problema és que només ho creu ell. Deu patir molt. Per això es protegeix de la veritat dins del seu ego i el va inflant com una bombolla a la qual mai no reconeixen prou.
Per què no s’accepta com és? En realitat el narcisista al seu interior se sent inferior i inventa aquesta bombolla de si mateix per combatre la inferioritat. Si grates una mica la bombolla, descobreixes que viu una fantasia de superego, perquè no confia en si mateix.
Si la bombolla li serveix per anar fent... També l’aïlla i el fa desgraciat.
No s’adona mai que viu una farsa? Projecta el trastorn en els altres. Està convençut que totes les relacions humanes són tan interessades com les seves i que al món només hi ha superiors, com ell, i inferiors, que són tots els altres als quals els agradaria ser com ell.
I si veu una relació d’igual a igual? Està convençut que tots fingim per estratègia o educació. Pot tenir una crisi quan sospita que hi ha persones felices, perquè s’accepten tal com són –això és la maduresa– i poden relacionar- se entre iguals de forma molt més satisfactòria.
I si li dius que no saps qui és? Aquestes són les seves altres crisis: arribar a una reunió o una festa i adonar-se que ningú no ha vist la seva pel·lícula o no ha llegit el seu llibre o no ha entrat en el seu blog.
Quin estrès ser un narcís! La senzillesa és alliberadora, com tota acceptació de la veritat, i el narcisisme, com qualsevol negació, esclavitza; perquè el narcís, per continuar vivint la seva fantasia, s’aïlla cada vegada més i va evitant, sovint sense ser-ne conscient, tots els envejosos que dubten de la fantasia.
Com? Mai no té prou premis, reconeixements ni admiradors per als seus mèrits cada cop més nombrosos i sempre hi ha qui no acaba d’admetre’n la superioritat, perquè és mediocre.
Ningú no el pot tornar a la realitat? De vegades fins i tot no interessa: els narcisos són fàcils d’enganyar. Moltes empreses afalaguen i inflen el seu ego per pagar-los menys. Com que els narcisos, en el fons, no valoren les relacions personals, no els importa renunciarhi per la feina i es tornen workhòlics .
Sembla que el narcís, més que amics, només vol admiradors. Sol confondre totes dues coses. Al final, si té una cosa per oferir, potser troba aduladors que li daurin la píndola i li diguin que formidable que és, la qual cosa reforça el seu trastorn, i l’allunya més de les relacions sinceres.
Es pot viure sense aquestes relacions? Molts narcisos moren sense haver tingut una relació d’autèntic i desinteressat afecte entre iguals. I sense trobar-la a faltar, perquè no sabien que existien.
Fins a quin punt és nociu i patològic? Depèn com defineixi narcisisme i també del grau en què es manifesti. Heròstrat va incendiar el temple d’Àrtemis per ser famós i que el seu nom passés a la història.
I sembla que ho va aconseguir. Per això la premsa no hauria de publicar els noms dels Heròstrats. El pilot de Germanwings va estavellar l’avió pel mateix trastorn narcisista que han patit dictadors genocides, incapaços de veure els altres com a iguals.
Vostè tracta tipus així? Els psicòpates existeixen. Per això les grans utopies poden convertir-se en horrors. Per aconseguir el paradís, creen un poder absolut, que acaba en mans de narcisos com Stalin.
Hi ha petits dictadors narcisistes? Sens dubte, les empreses estan plenes de directius narcisos. Ara tenim una epidèmia americana de joves universitaris que viuen amb els seus pares fins als 40, perquè creuen que cap ocupació no és digna de la seva enorme vàlua.
Quants narcisos creu que hi ha? Això no ho sap ningú, perquè el narcís no accepta mai que ho és, encara que la realitat esquerdi la seva bombolla i li costi de negar l’evidència que no és tan bo com es creu. Llavors, de vegades, la família el convenç que busqui ajuda.
No hi ha un narcisme benigne? Jo no sóc aquí per diners. També m’agrada que em reconeguin els meus mèrits no només a Nova York, però accepto els meus límits. I no pateixo si algú no els reconeix. Seria un cas.
Com ho aconsegueix? Tinc els meus dies, com tothom, però m’esforço –és la meva teràpia– perquè la meva concepció del món, les imatges que me’n formo començant per la de mi mateix, no s’allunyin massa de la realitat. Ets més madur com menys distància aconsegueixes que hi hagi entre qui creus que ets i qui ets de veritat; entre la teva imatge del món i el món real.
Vivim una època narcisista? Vivim una obsessió per la fama i un individualisme que fan que els mitjans de comunicació i ara les xarxes socials ens mantinguin constantment insatisfets amb nosaltres mateixos. Molts estan més pendents dels seguidors a les xarxes que dels autèntics amics.
Per què? Abans potser vivíem més en plural i en comunitat. Les famílies eren extenses i ara amb només un o dos nens, sovint obsessionats amb ells mateixos i amb el fet que els reconeguin com a perfectes. No creu que hi ha quelcom d’obsessiu també en la cirurgia plàstica?