La ciència a l’islam
Jim al-Khalili adverteix que la gran dificultat a què s’enfronta la ciència en el món musulmà no és la falta de recursos econòmics, sinó el recel que desperta en bona part de la població per motius religiosos: “Seria útil recordar ‘l’edat daurada’ islàmica que es va estendre des del segle VIII fins a ben entrat el segle XV. Per exemple, el 2021 es compliran mil anys de la publicació del Llibre de l’òptica d’Ibn al-Haytham (Alhazen), un dels textos més importants en la història de la ciència”.
Els governs musulmans saben que els avenços tecnològics són molt favorables per al creixement econòmic, el poder militar i la seguretat nacional. Aquests últims anys, molts han incrementat en gran manera el finançament per a ciència i educació. Tot i així, està molt difosa l’opinió (especialment a Occident) que el món musulmà s’estima més continuar desconnectat de la ciència moderna.
Els països de majoria musulmana n’inverteixen, de mitjana, menys del 0,5% del seu PIB, en recerca i desenvolupament, mentre que les economies avançades inverteixen cinc vegades aquesta xifra. També hi ha menys de deu científics, enginyers i tècnics per cada mil habitants, contra una mitjana mundial de 40, que ascendeix a 140 als països desenvolupats. I aquestes xifres no expressen la magnitud real del problema, que no té a veure tant amb la quantitat de diners que s’hi inverteixen o quants investigadors es fan servir, com amb la qualitat bàsica de la ciència que s’hi produeix.
No ens precipitem a apuntar tots els dards contra els països musulmans; fins i tot al suposadament il·lustrat Occident, una proporció preocupantment alta de la població veu la ciència amb sospita o temor; però és veritat que, en molts llocs del món musulmà, la ciència s’enfronta a un desafiament particular: es veu com una creació occidental de caràcter secular i fins i tot ateu.
Massa musulmans han oblidat (o no han conegut mai) les brillants aportacions científiques que fa mil anys van fer els estudiosos islàmics, i no consideren que la ciència moderna sigui indiferent o neutral respecte dels ensenyaments de l’islam. Alguns escriptors musulmans importants han arribat a afirmar que disciplines científiques com la cosmologia són contràries al sistema de creences de la religió islàmica. Segons el filòsof musulmà Osman Bakar, l’oposició a la ciència és perquè “intenta explicar els fenòmens naturals sense recórrer a causes espirituals o metafísiques, només per mitjà de causes naturals o materials”.
En l’actualitat governs de tot el món musulmà estan augmentant enormement els seus pressupostos per a R+D.
Però el problema no es resol només amb diners. És veritat que per fer ciència es necessita un finançament adequat, pe- rò per competir globalment no n’hi ha prou amb tenir l’equip més modern, sinó que cal pensar en tota la infraestructura de l’entorn d’investigació.
Això no només implica assegurar que els tècnics de laboratori sàpiguen utilitzar i mantenir els equips, sinó també (i sobretot) fomentar la llibertat intel·lectual, l’escepticisme i el coratge de fer preguntes heterodoxes, i de tot això depèn moltes vegades el progrés científic.
Perquè el món musulmà es torni a convertir en un centre d’innovació, seria útil recordar “l’edat daurada” islàmica que es va estendre des del segle VIII fins a ben entrat el segle XV. Per exemple, el 2021 es compliran mil anys de la publicació del
Llibre de l’òptica d’Ibn al-Haytham (Alhazen), un dels textos més importants en la història de la ciència. Molts consideren aquesta obra, escrita més de 600 anys abans que naixés Isaac Newton, com un dels primers exemples d’aplicació del mètode científic modern.
Un dels epicentres intel·lectuals més famosos d’aquella època va ser la Casa de la Saviesa a Bagdad, la biblioteca més gran del món en aquell temps. Tot i que els historiadors encara no es posen d’acord respecte de l’existència real d’aquesta acadèmia i la seva funció, aquestes discussions són menys importants que el poder simbòlic que encara conserva al món islàmic. Als líders dels països del Golf que imaginen projectes multimilionaris per recrear la Casa de la Saviesa, els importa ben poc que l’original hagi estat una modesta biblioteca que un califa va heretar del seu pare o no; el que volen és reanimar l’esperit de lliure investigació que la cultura islàmica va perdre i necessita recuperar amb urgència. Per aconseguir-ho caldrà superar uns desafiaments immensos. Hi ha molts països que dediquen una quota desproporcionada del finançament per investigar en tecnologia militar, un fenomen que neix de la geopolítica i les tragèdies d’Orient Mitjà més que de la pura set de coneixement. Els més brillants científics i enginyers joves de Síria tenen preocupacions més urgents que la ciència i la innovació. I pocs al món àrab veuran els avenços en tecnologia nuclear de l’Iran amb la mateixa equanimitat amb què miren el desenvolupament de la indústria de software malàisia.
Però tot i així és important reconèixer la gran aportació que els països musulmans podrien fer a la humanitat fomentant una vegada més l’esperit de curiositat que impulsa la indagació científica, sigui per meravellar-se davant la creació divina o només per provar de comprendre per què les coses són com són.
En gran part del món musulmà la ciència es veu com una creació occidental de caràcter secular i fins i tot ateu