El Liceu tanca l’anell
Pons dirigeix ‘El capvespre dels déus’ amb un muntatge de Robert Carsen que evoca el poder del nazisme
Robert Carsen firma el muntatge d’El capvespre dels déus que presenta el Liceu, l’últim capítol de la tetralogia wagneriana, les funcions del qual estaran dedicades al baríton Oleg Bryjak i la contralt Maria Radner, morts en la tragèdia aèria de Germanwings.
La Simfònica del Liceu assumeix a partir de demà la partitura de Götterdämmerung (El capvespre dels deús), l’últim lliurament de la magna tetralogia wagneriana que el Liceu representa amb muntatge de Robert Carsen. Es tracta d’un final de cicle per al qual el director canadenc opta per una estètica del poder i ambientada en el nazisme, amb una escenografia que ben bé hauria pogut firmar Albert Speer, l’arquitecte de Hitler. La soprano sueca Iréne Theorin i el tenor canadenc Lance Ryan tornen a assumir els papers de Brünnhilde i Siegfried, mentre que el baix alemany Hans Peter König és Hagen.
Grans veus de Bayreuth té aquesta producció procedent de l’Òpera de Colònia, les funcions de la qual el Liceu vol dedicar a la memòria del baríton Oleg Brijak i la contralt Maria Radner, els cantants que van participar en el segon repartiment del Siegfried de l’any passat abans de morir tràgicament a la catàstrofe de Germanwings.
Va ser precisament amb el primer lliurament d’aquest Anell del
Nibelung amb què Josep Pons va iniciar la seva etapa com a director musical del Gran Teatre, fa tres temporades. Aquesta història d’autodestrucció i de lluita entre déus, herois i criatures mitològiques pel màgic anell que atorga la dominació del món és en si mateixa, segons el mestre, un llarg i apassionant viat- ge.
“És una aventura de vida en tots els sentits: per a Wagner, per a nosaltres... un viatge que només en composició comprèn 40 anys en què el compositor aconsegueix condensar el llenguatge de manera extraordinària”, apunta Pons. Quatre dècades amb un interval de dotze anys en què Wagner aparca Siegfried i compon Els mestres cantaires
de Nuremberg i Tristany i Isolda. “Quan reprèn el cicle després d’aquesta pausa, Wagner ha canviat totalment el llenguatge: al començament les ressonàncies de Beethoven són contínues, i fins i tot n’hi ha de Mendelssohn, a qui detestava; hi ha una influència directa del primer romanticisme i fins i tot del món de l’oratori. Mentre que aquí tot això s’ha esvaït: l’orquestra i la instrumentació són molt més exuberants; ha fet una desenvolupament harmònic als llarg del segle XIX amb una constant modulació en la tonalitat, va d’un extrem a l’altre sense que ens n’adonem . Ha arribat a tal condensació que no necessita ni exposar el leitmotiv sencer per situarte, amb una pinzellada ja sabem que va de valquíria, o un sol color de les trompes amb sordina ja apunta que va de l’àngel...”
En aquest títol Wagner posa en evidència que no parteix d’una nar- ració, no és un teatre d’acció, sinó de pensament, de reflexió, una novetat al segle XIX. “A Göterdämme
rung hi ha diversos plans, ja que arriba un moment en què la reflexió no és un diàleg o el personatge que explica el que sent, sinó allò que li passa per la ment. I l’orquestra no només il·lustra i subratlla el que està dient sinó també el que està pensant, un pla totalment nou. És pura psicoanàlisi”, apunta Pons. “Ara la seva dificultat tècnica no és tan evident, l’eficàcia de la narració és espectacular, et sedueix, t’hipnotitza”.
Iréne Theorin i Lance Ryan tornen a la Rambla en els papers de Brünnhilde i Siegfried El teatre dedica les funcions als cantants morts en la tragèdia de la companyia aèria Germanwings
Amb la intenció de dibuixar un món decadent, que s’enfonsa i es podreix, Carsen ha establert una connexió entre l’arquitectura grandiloqüent de Speer, que ara veiem perversa, i el món que recrea Wagner al seu Capvespre. Si en lliuraments anteriors de la producció això es feia evident al Valhalla, la casa dels déus, ara és el despatx del mateix Hagen el que evoca el que l’arquitecte va construir per a Hitler. “És una posada en escena excepcional, només tinc un però –adverteix Pons–, i és que la immensitat que es vol recrear no és aconsellable per a la bona recepció de les veus”. Per això tota l’escena s’ha avançat uns metres cap a la boca de l’escenari.