Samaranch i el vol gal·linaci
Aquesta setmana, i malgrat la molesta vaga de transports, s’ha celebrat amb èxit el Mobile World Cogress, que, juntament amb l’MWC de Xangai, és una cita ambiciosa per a la telefonia mòbil en tots els aspectes.
Les xifres mostren que és un esdeveniment que cada any posa Barcelona al mapa, i ho farà fins a l’any 2023. La sortida del recinte de la Fira de l’Hospitalet, amb les riuades humanes que es dirigien cap a la línia 9 del metro, que s’acaba d’estrenar, ho constata. Per muntar aquest esdeveniment cal treballar seriosament, i el secretariat de l’MWC ho fa, i ho fa molt bé.
De totes maneres, aquesta trobada torna a posar de manifest que Barcelona necessita grans fires, grans congressos i grans manifestacions que desterrin el pessimisme que ens té entotsolats.
Mentrestant, sembla que Barcelona ha oblidat que el gran impuls que la va situar al mapa va ser un gran esdeveniment: els Jocs Olímpics del 1992, gràcies a l’avui estigmatitzat president del Comitè Olímpic Internacional Joan Antoni Samaranch. Els Jocs van ajudar a posar en marxa l’ambiciós projecte olímpic on van estar junts –alguns de mala gana– el Govern de l’Estat, la Generalitat, l’Ajuntament de Barcelona, el Comitè Olímpic i, fins i tot, la Fira de Barcelona, que va cedir el seu aleshores director Josep Miquel Abad perquè
Sembla que Barcelona ha oblidat que el gran impuls que la va situar al mapa va ser un gran esdeveniment
s’encarregués de la gerència del complex esdeveniment.
Joan Antoni Samaranch va convèncer l’alcalde, el socialista Narcís Serra, del que suposaria l’olimpíada, i de l’execució d’aquells Jocs va néixer l’impuls per a la Barcelona actual.
Això vol dir que no podem continuar amb discussions de vol simplement gal·linaci per mantenir i projectar la Barcelona actual cap al futur. Barcelona necessita projectes ambiciosos i una bona entesa entre administracions i societat civil, no pas discussions bizantines sobre si les terrasses dels bars han de tenir més o menys centímetres, si la frontera per a nous hotels s’ha de situar en un carrer més o menys o si el carril per a les bicicletes ha de ser d’una direcció o doble, per més que la mort de Muriel Casals ens hagi consternat a tots.
Lluitar al món per fer-se un lloc en un segle dominat pel creixement de les grans ciutats d’Àsia i l’Amèrica Llatina no es pot quedar en petits problemes de vol gal·linaci per acontentar uns quants veïns d’un determinat barri. Exigeix consensos i ambicions de projecció mundial que avui ens falten, entretinguts com estem en simples discussions purament localistes.