Temps veloços
NO és la posició social, ni són els diners, ni els privilegis, ni les distincions, ni la celebritat... El més valuós bé del que disposa l’ésser humà és el temps. Vet aquí una cosa sabuda des de fa molts segles. I que encara recordem a hores d’ara. La qual cosa no significa que ja gestionem el temps de manera òptima. La gestió del temps no ha estat mai senzilla. Ni abans ni ara. Deia Gustave Flaubert que el futur ens tortura i el passat ens encadena, i és per això que se’ns escapa el present. Potser és cert.
I si ho és, avui ho és amb més motiu encara. Perquè la nostra societat ha entrat en un bucle accelerat en el qual el temps, i en particular el temps present, s’ha convertit en un element molt difícil de controlar. El torrent d’informació, la globalització que ha multiplicat les dimensions del nostre terreny de joc, la pluralitat de realitats que reclamen la nostra atenció, l’exacerbada competitivitat laboral, les noves tecnologies, la contínua innovació, una indústria de l’entreteniment que treballa 24 hores al dia per mantenir la nostra atenció desperta i captiva...
Els estímuls es multipliquen, però el temps no augmenta. Hem d’atendre totes les novetats imaginables, ser en tot moment al dia, reciclar-nos sense cap mena de treva. I és així, intentant abastar el que de fet es in- abastable, com perdem el bé més preciós, el que amb més entusiasme mirem d’aprofitar: el temps.
El Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) ha iniciat un cicle de conferències sobre aquesta realitat, que és la dels nostres temps veloços, per no dir accelerats. Científics i sociòlegs aporten les seves reflexions amb l’objectiu central de reflexionar sobre la situació i, en la mesura que sigui possible, corregir excessos o desviacions. Les conclusions que es perfilen són diverses. Però potser es podrien resumir en una: hem de recuperar la gestió del nostre temps.
Està molt bé que intentem treure’n el partit més gran que puguem, que el vulguem esprémer fins a treure’n tot el suc possible, que el fem servir com un recurs l’explotació extensiva del qual ens pot ajudar en la carrera professional, fins i tot en el conjunt vital. Però tot té un límit. Convé reparar que en aquesta deriva, com en qualsevol altra, el temps té una cota de rendiment òptim, a partir de la qual depassem el punt d’inflexió i la progressió s’atura i és substituïda, tot d’una, per la regressió. Llavors el sempre aconsellable gaudi del temps es converteix en el patiment del temps. Per evitar-ho, cal buscar l’equilibri. No es tracta d’anar a poc a poc, ni tampoc de pressa. “Va tan a deshora –deia Shakespeare– el que corre massa com el que s’endarrereix massa”.