Umberto ens va deixar amb la tifa
Hi ha intel·lectuals que sospito que moren esgotats perquè estan farts d’aguantar la societat que els ha tocat viure. Ja en tinc prou. Me’n vaig. Podria ser el cas d’Umberto Eco. Al gener vas complir 84 anys, t’has begut tot el whisky de les grans destil·leries, tens més sucre a la sang que una pastisseria, has ajudat a crear una família, amb una esposa amable, i fins i tot tens el privilegi d’algun nét intel·ligent. Què més pots fer? ¿Aguantar l’enèsima entrevista sobre la relació entre cultura acadèmica i cultura popular, corrent el risc de bufetejar el periodista o enviar-lo literalment a la merda, traient-lo de casa teva i perdent així la fama d’home tranquil, educat, piemontès consolidat a Milà, aquests cims de la vella cultura?
Fixeu-vos si la meva intuïció no està exempta de sentit, que diverses necrològiques espanyoles han assenyalat com un assumpte greu que a Umberto Eco no li haguessin donat el premi Nobel. (Ho va dir un furrier de la cultura oficial que va arribar a ministre del ram, César Antonio Molina. Fins i tot un altre va assenyalar, amb bon ull de lector de solapes, que Umberto va obrir el camí per a escriptors de categoria com l’espadatxí Pérez-Reverte o l’oficinista patriòtic Jaume Cabré).
Estan perplexos perquè a les necrològiques d’Umberto Eco no hi figuren premis. (N’hi van donar dos sense martingales, dels quals no es recordava ni ell). Algú s’imagina a Espanya un escriptor sense premis? Un escriptor o escriptora sense un Planeta, un Nadal, un premi de la Crítica, de l’Associació d’Amics de la Capa, dels llibreters de Catalunya o de Bilbao... Un paio així no és res, una broma amb sort. I acadèmic? Em sorprèn, no figura com a acadèmic. Que potser no hi ha acadèmies, a Itàlia? Com pot ser un escriptor seriós algú que no exhibeixi premis ni sigui acadèmic, encara que li toqui la butaca de la “ñ minúscula”? Com diria un taurí dels d’abans, “a la cultura italiana modelna li falta distinció”.
Pertanyo a un altre segle, de vegades dubto si al XX o al XIX, sóc dels que encara guarden retalls de paper. El treball més brillant periodísticament parlant que es va publicar a Espanya sobre Umberto va aparèixer a La Vanguardia (1989), i el va firmar Ana Gargatagli, de qui no sé res, però que situava perfectament el personatge d’un intel·lectual de les característiques d’Eco. Conservo el text. Què atorga a Umberto la seva singularitat d’home d’un altre temps a punt d’afrontar, acollonit, literalment, el que denomina “el tercer mil·lenni”? Ho escriu molt clar: “Les xarxes socials concedeixen el dret a la paraula a legions d’imbècils que abans s’expressaven només al bar després de beure un vi”.
Fa ara exactament cinc anys –gener del 2011– vaig dedicar una Sabatina a Umberto Eco, que he rescatat dels meus papers i que porta una il·lustració superba de Meseguer, que em va commoure admirant-la. Com que no sabria escriure-ho millor que llavors, em permeto la gosadia de repetir el primer paràgraf que obre l’article:
“Es necessiten diverses coses per escriure un llibre com El cementiri de Praga. En primer lloc, talent. Després, valor i audàcia; infreqüents en els temps que cor- ren, en què sembla que els escriptors tenen un contracte amb les cases asseguradores. També és obligada una cultura que transcendeixi l’erudició i que entengui que darrere de tot, des de la manera de parlar fins a la manera de menjar, es debat sempre una qüestió de poder. Qui mana i qui obeeix? No s’ha d’oblidar tampoc l’humor, derrotat entre nosaltres per la sal gruixuda de l’estupidesa. I la ironia, que es redueix en la prosa a la complicitat entre l’autor i el lector, tot just una picada d’ullet. Per últim, i fonamental, es necessita ser Umberto Eco”. Em va impressionar El cementiri de Praga (2010), que no va agradar als crítics professionals de l’època. Hi havia al llibre molts elements que et feien preguntar com era possible que un llibre d’aquestes característiques fos impensable entre nosaltres. I vaig arribar a la conclusió que l’humus, aquesta capa cultural compartida, discuti- da, passada per universitats dignes de tal nom, i col·legues amb qui un lluitava per les idees, no pel departament.
Umberto Eco va iniciar la seva vida cultural i social i política com a dirigent de les Joventuts d’Acció Catòlica. La seva tesi sobre El problema estètic a Tomàs d’Aquino (1954) el fa trencar amb l’Església, com dirà ell mateix, i amb la fe catòlica, i fa un triple salt mortal. Ni més ni menys que Las poéticas de Joyce (1962). Després vindran els Diaris mínims i Apocalípticos e integrados (1965). Però dir això és bibliografia morta, canònica, en la qual no compta l’humus, això que facilita la creació, el debat, l’aprenentatge més enllà del rigor d’unes lectures i una formació clàssica rigorosa i competent: Torí, Pisa, Bolonya, Milà. La gent desconeix que apareix fugaçment ni més ni menys que en una de les pel·lícules més significatives de l’època, La notte (1961), d’Antonioni. Que com- parteix amistat i veïnat amb el músic Luciano Berio.
És al món de la cultura viva. La polèmica amb Pier Paolo Pasolini, crec que del 1975, és històrica, almenys per mi. Es tracta de l’avortament. Pasolini, com bona part dels gais, és radicalment contrari a l’avortament, fet que exigiria explicacions que ara no vénen a tomb, però Umberto Eco, amb una desimboltura que frega el sarcasme, desmunta les posicions de Pasolini, amb el qual mai no es va entendre bé. Pertanyien a mons diferents i he de confessar que vaig estar sempre més a prop d’Eco que de Pasolini, del qual no valoro la seva obra en excés, ja siguin Las cenizas de Gramsci (la seva poesia) o el seu cinema –amb l’excepció d’Accattone ( 1961), que vaig veure en aquelles sessions dominicals i matutines que ens concedia el franquisme, i que quedarà gravada en mi amb més força encara que Mamma Roma (1962). Vaig gaudir amb El nom de la rosa, no em va interessar El pèndol de Foucault, vaig seguir les seves col·leccions d’articles amb la passió del descobridor de joies, i vaig reconèixer com una veritat incontestable el seu teorema del lector vital: “Qui no ha llegit un llibre en 70 anys, només haurà viscut la seva vida. Qui llegeix llibres en viurà cinc mil”.
Considerava que Itàlia havia entrat en aquella fase de decadència corrupta i sense sortida, que tan propera és a nosaltres, amb l’aparició del Berlusconi líder, el 1994. Quan van fracassar els molts intents d’impedir la unió de les editorials sota la marca berlusconiana de Mondadori, que venia els seus llibres no a milers sinó a milions, es va llançar a l’aventura amb quatre escriptors més. Van crear La Nave de Teseo, on van anar publicant els seus llibres a mesura que es van anar cancel·lant els contractes. Ara apareixerà pòstumament una col·lecció d’articles seus amb un subtítol que ens ajuda a entendre per què arriba un moment en què un no es mor, sinó que envia a la merda els seus contemporanis: Cròniques d’una societat líquida. Una recopilació de reflexions a les quals dóna peu un vers, del cant 7è de l’Infern de Dant. És a dir, en veïnatge amb nosaltres mateixos. Potser perquè, atenint-nos a una de les seves últimes reflexions, “en temps de talibans resulta un plaer generós llegir un llibre”.
D’altra banda, va escriure una carta al seu nét, l’any 2014, en la qual feia un homenatge al nostre passat escolar que alimentava la memòria. “L’escola –deia– ha d’ensenyar-te a memoritzar el que va passar abans que naixessis, però sembla que no ho està fent bé”. En un dels seus llibres menys coneguts,
La bustina di Minerva (2000), va escriure un sarcàstic text titulat “Sobre els avantatges i els inconvenients de la mort”. Aquí hi ha potser la reflexió més brutal sobre la mort. Lamentablement no puc seguir el seu discurs perquè exigiria espai i temps, però apunta maneres:
“Recentment un deixeble pensatiu em va preguntar: ‘Mestre, com pot un aproximar-se bé a la mort?’. Jo li vaig respondre que l’única manera de preparar-se per a la mort consistia a convèncer-se que tots els altres són uns carallots”.
A les necrològiques d’Eco no hi figuren premis; algú s’imagina a Espanya un escriptor sense premis?