Una crònica en blanc i negre
Acabo de llegir Aquella porta giratòria, insòlit i suggeridor llibre en què Lluís Foix Carnicé –lleidatà de Rocafort de Vallbona, periodista llegit i viatjat– passa comptes amb el passat. Arran de la seva peripècia vital fins al 1983, ens parla d’on ha estat, del que ha fet i, sobretot, dels qui ha tractat, i que, de forma més o menys explícita, col·loca al lloc que segons ell mereixen. Coincidint amb aquesta lectura, he tornat a veure Els turbulents anys vint, excel·lent pel·lícula de Raoul Walsh, amb James Cagney i Humphrey Bogart, aquest encara en un paper secundari. No és estrany, per tant, que aquesta fita del cinema negre m’hagi suggerit contemplar el text de Foix com una crònica en blanc i negre d’una època del periodisme barceloní, viscuda al compàs de les voltes i revoltes de la porta giratòria de Pelai 28, l’antiga seu de La Vanguardia. Una crònica que arrenca amb l’extensa, interessant i amena descripció costumista d’una època ja fa temps desapareguda; que s’assossega després i sembla esllanguir-se amb la narració de diversos viatges, i que culmina, finalment, amb una concisa i duríssima escena final, en la qual els trets, pocs però precisos, es dirigeixen al cap dels adversaris fins que, un cop liquidat tot el que belluga, es fa definitivament el silenci.
Foix ens parla d’on ha passat la vida, que ha estat a La Vanguardia, el seu punt de partida i de retorn, el seu quarter d’hivern. Ha treballat sempre a la mateixa empresa. Una empresa que li ha permès i facilitat –això sí– viatjar per tot el món, de Rússia a Sud-àfrica passant per la Xina, l’Índia, l’Afganistan i el Pakistan; de Washington i Buenos Aires a Beirut, passant per Londres. Però amb La Vanguardia sempre com a eix. “La Vanguardia –escriu Foix– ha fet moltes transicions i molts canvis d’orientació ideològica i política. No hauria sobreviscut, si no, a les convulsions de tota mena que han colpejat el país des d’aquell 1 de febrer del 1881 (data de la fundació del diari)”. I afegeix: “El diari ha estat com aquelles gavarres que baixen pel Rin carregades de productes diversos que transporten cap al mar o des del mar per tota l’Europa central. De tant en tant fan sonar un clàxon greu i profund avisant que passen. Sempre van pel mig del corrent. Saben que si s’escoren queden travades en una vora. (…) La Vanguardia ha estat la veu més constant, més seguida i més tranquil·la de la centralitat d’una ciutat i d’un país que ha passat per moltes turbulències”.
Foix dedica bona part del llibre a parlar de moltes de les persones amb qui va conviure i va treballar a La Vanguardia en aquells anys. L’amo llavors, Carlos Godó, a qui anomena “el comte”. Horacio Sáenz Guerrero, elegant i escèptic, el director que va pilotar el diari durant la transició “amb la cautela i la valentia necessàries”. Els germans Nadal, Santiago i Carlos, llegits i irònics, que defensaven “subtilment una democràcia liberal, europea, presidida per una monarquia a l’anglesa i sota el signe de la reconciliació”. Llorenç Gomis, silenciós i imprescindible, “mirava el món des de la cultura i des de les conviccions”. José Casán, savi i rigorós. Antonio Carrero i Ángel Zúñiga, intel·ligents i excèntrics. Tristán La Rosa, wagnerià, poliglota i esnob, “pertanyent a la raça dels grans corresponsals”. Jaime Arias, “que venia de molt lluny”, tan subtil, hàbil i cortès com ferm i coherent: va aguantar allà on un altre va recular. César Molinero, castellà sense fissures, capaç i rigorós. Lluís Permanyer, “un esperit lliure”. Tomás Alcoverro, “l’oriental”, que “porta Orient al cor i al cap”...
Tots aquests retrats són càlids i nostàlgics. Si hi aflora algun matís, està expressat amb ironia. De personatges valorats negativament n’hi ha pocs. Se n’insinua algun. Però els uns i els altres li serveixen a Foix per concretar la seva concepció del periodisme. “Els periodistes –afirma– han d’explicar el que passa i no escriure histò-
Foix dedica bona part del seu llibre a parlar de moltes de les persones amb qui va conviure i va treballar a ‘La Vanguardia’
ries sobre el que voldrien que passés”. Sense metàfores. Això pensava l’1 de gener del 1983, quan va ser nomenat director de La Vanguardia. “La meva idea –ens diu– era fer un diari de caràcter anglosaxó, amb la independència imprescindible per treballar amb una certa llibertat, obert i no entregat a ningú”; “no volia que em diguessin com havia de fer el diari”. Però ja havia rebut l’avís que era massa internacionalista i no coneixia prou Catalunya, com li va advertir algú que manava molt. A la qual cosa Foix va respondre: “Mira, president, jo he llaurat la terra dels meus pares, solc amunt i solc avall, moltes vegades i molts dies, i aquesta terra me l’estimo tant com tu”. Però no li va servir de res i els esdeveniments es van precipitar. Va durar sis mesos com a director.
Han passat més de trenta anys. Foix dóna avui sense embuts la seva versió d’aquells fets i cita els qui en considera responsables i les seves comparses. Tira a matar. No us en dono els noms. No us explico el final de la pel·lícula. La gavarra continua navegant. I Foix segueix a la gavarra. “L’escriptura i la professió sempre et salven”, conclou.