El referèndum britànic

Hi ha dues idees que, cadascuna per la seva banda, comptaven fins fa poc amb un suport ampli al Regne Unit. La primera és que probablement sigui millor ser membre de la Unió que no ser-ne. La segona és que no és desitjable que Brussel·les prevalgui sobre el Parlament de Westminster. Desafortunadament, es tracta de dos postulats que amb el temps s’han anat revelant cada cop menys compatibles.

Els britànics no ignoren que ser membres de la Unió té avantatges polítics i econòmics de gran pes, però volen estar sotmesos a normes aprovades pels seus diputats, no pels funcionaris europeus. Ara: ser membre de la Unió implica sotmetre’s a normes i institucions comunes, i això vol dir sotmetre’s d’alguna manera a l’autoritat de Brussel·les.

Aquest és el dilema al qual l’opinió pública britànica s’enfronta en el pròxim referèndum. El Regne Unit pot seguir gaudint dels indubtables beneficis de la integració europea o pot optar per deixar de sotmetre’s a les regles europees i a l’autoritat de Brussel·les. Ha de triar: unió o sobirania. No pot tenir totes dues coses alhora, o almenys no plenament.

Per als ciutadans britànics, el projecte europeu no té la mateixa transcendència que per als del continent. En els sis països fundadors, les comunitats europees van néixer amb un valor afegit d’un pes incalculable: la pau. Es tractava ni més ni menys que de posar fi a segles d’enfrontaments i de comprometre’s en la construcció d’un futur comú després de dues guerres devastadores. Per a Espanya, Portugal i Grècia, al cap de prop de trenta anys, l’ingrés va significar l’ancoratge democràtic i la prosperitat econòmica. De la mateixa manera, per als nous membres de l’Europa de l’Est, ja en aquest segle, la incorporació a la Unió va aportar un important factor de seguretat, de prosperitat i d’estabilitat democràtica.

Per al Regne Unit, en canvi, l’ingrés no va comportar cap valor afegit d’una magnitud semblant. La democràcia britànica era més sòlida que en qualsevol altre país del món. La seva economia no anava tan bé com ara però era molt pròspera. Les contínues guerres europees l’afectaven en menor grau que als països del continent, ja que no es lliuraven en territori britànic.

Aquest punt de partida diferent explica l’ambivalent posició britànica. La majoria dels països europeus tenien alguna cosa de què avergonyir-se en relació amb la Segona Guerra Mundial, i el projecte europeu els va ajudar a girar full. Els britànics, en canvi, se sentien legítimament orgullosos del seu paper en la contesa, un paper que no es va veure reconegut de cap manera en el projecte europeu. Des de llavors –i prenc la frase del magnífic llibre d’Hugo Young, This blessed plot: Britain and Europe from Churchill to Blair–, el Regne Unit s’esforça a conciliar un passat que no vol oblidar amb un futur que sap que no pot evitar.

Per a gairebé tots els altres estats membres, el naixement de la Unió, o l’ingrés, va tenir un gran valor en si mateix. Per al Regne Unit, en canvi, l’ingrés va suposar un exercici de realisme polític, una submissió als imperatius de la nova geopolítica euro- pea. Era l’opció menys dolenta, res més.

Ho continua sent? La llista dels que ho pensen és aclaparadora: David Cameron i la major part del seu Gabinet; el Partit Laborista; el Partit Nacionalista Escocès; el governador del Banc d’Anglaterra; la patronal; els principals sindicats; les grans empreses de l’FTSE (l’equivalent del nostre Ibex); la City. A més, cal esperar que la campanya a favor del sí tindrà el suport decidit de Barack Obama i del Govern nord-ameri- cà, que gaudeix de gran influència en amplis segments de l’opinió pública.

Sobre el paper, doncs, amb aquests suports sembla difícil perdre. El partit nacionalista UKIP, Boris Johnson, els altres polítics conservadors euroescèptics i tots els que aprofitaran el referèndum per manifestar la seva disconformitat amb el sistema no són suficients per inclinar la balança a favor de la sortida de la Unió.

Però el vot negatiu compta amb un arma de gran calibre: el suport de la premsa sensacionalista. Dels prop de trenta milions de lectors de diaris al Regne Unit, es calcula que més de vint milions llegeixen rotatius amb una línia editorial poc favorable a la Unió. Amb l’excepció del Financial Times, de The Guardian i The Independent, els diaris importants del país són en més o menys grau euroescèptics, en particular els tabloides The Sun i Daily Mail, que són els diaris més llegits i que adopten sempre postures sorollosament contràries al procés d’integració europea.

En aquest referèndum s’enfronten la raó contra el cor, el pragmatisme contra el populisme, les servituds de la realitat contra els miratges de la il·lusió. És una contesa apassionant de resultat incert. Ara: coneixent el sentit comú dels britànics, si jo hagués d’apostar pel resultat, ho faria a favor del sí.

Coneixent el sentit comú dels britànics, si jo hagués d’apostar pel resultat, ho faria a favor del sí