La mosca morta
Va ser veure la fotografia de Zuckerberg desfilant cap a l’escenari, al mig d’una sala plena d’homes i dones amb les seves ulleres de realitat virtual, i recordar el vídeo d’Obama matant una mosca. Ho recordeu? És probable que no perquè ja han passat uns anys, sis o set. El vídeo continua penjat al YouTube. Obama no eliminava l’animal de qualsevol manera, sinó que l’esclafava amb ràbia contra la mà. Després, indicava a la càmera on havia caigut perquè ho veiés tot el planeta. Plànol curt i... allà jeia el bitxo, a la catifa, agonitzant, amb les ales trencades, en una postura impossible, potser morta i amb l’abdomen rebentat de la pallissa.
Ja ho sé. Només era una mosca, i n’hi ha milions, de mosques. I què és una mosca menys? D’acord, però la brutalitat de l’acció resultava gairebé impúdica.
Si la foto del rei de Facebook al Mobile World Congress em va impressionar va ser perquè vaig sentir que aquells centenars de congressistes connectats a un aparell de realitat virtual són com la mosca del vídeo d’Obama. Milions i milions de mosques distretes el destí de les quals no és cap altre que morir liquidades d’una manotada per qui s’ha convertit en el nou amo del món.
Hi va haver un temps en què la lectura, un llibre per exemple, va ser una conquesta. Avui, la conquesta és a un altre lloc, a la tecnologia. La realitat virtual és només el primer pas. Pot ser que el següent siguin els xips implantats darrere de l’orella, al clatell, a l’ull... La imaginació ja no és lliure, com la que ofereixen els llibres, sinó que ve imposada. El manual d’instruccions de cada nou artefacte garanteix llargues sessions de benestar mental semblants a una tarda en un fumador d’opi. La pregunta és on ens porta tot plegat i si val la pena.
Imagineu-vos una parella asseguda al sofà, cadascú amb una d’aquestes ulleres de realitat virtual. Ell i ella. Podrien estar acariciant-se, petonejant-se o, simplement, fent-se companyia. Volant. En lloc d’això, el seu cervell estarà jugant, fent un viatge sense anar-hi, buscant una platja idíl·lica, un lloc amagat on fer l’amor, i s’excitaran només amb aquesta idealització. Pot ser que creïn un avatar, més esvelt, més perfecte, menys humà. N’hi haurà prou amb els pensaments i una tecnologia avançada per donar carta de realitat a una ficció. Podran els dos entrar i sortir de l’escena, i serà impossible saber on és cada un, què ha fet i amb qui. Però estaran atrapats, a punt de rebre la manotada.
No hi ha millor definició de la solitud.