‘Corazón partío’
Aquesta setmana llegia la carta oberta de Clara Lago en què denunciava els “odiadors” de les xarxes socials, que van deixar Dani Rovira com un drap brut després dels Goya. Doncs bé, a les xarxes la van fulminar, com a ell. Conclusió: més val no parlar, no opinar i, si no t’agrada el que llegeixes, no llegir. Això sembla més assenyat, però des de quan la solució és taparse la boca i mirar cap a un altre costat? Imaginem-nos que és així: jo no llegeixo, la Clara no opina, en Dani no presenta.
Ja res de bo no és bo. Fins i tot l’acte heroic d’Alejandro Sanz ha generat controvèrsia. Els fets: en ple concert de l’artista, aquest és testimoni accidental de com un home agredeix una dona. Sanz atura el concert, i reprèn l’home dient: “No suporto que es maltracti ningú, i menys una dona”. La primera reacció espontània és aplaudir. Les xarxes es van omplir d’aplaudiments, algunes associacions de dones maltractades van assegurar que aquest gest val més que qualsevol campanya.
Tot seguit van aparèixer els odiadors per dinamitar l’acte. Primer i principal, que no sigui un muntatge. Sanz acaba de treure un disc, i aquest tipus de publicitat és més efectiva que qualsevol gira promocional. La indústria discogràfica ho sap i abusa de les nostres crèdules innocències. L’escàndol de Cyrus, les impertinències de Bieber i la mamella de Madonna són ti-
Des de quan la solució és tapar-se la boca i mirar cap a un altre costat? És millor no parlar, no opinar?
tulars que de vegades amaguen estratagemes per aconseguir un únic objectiu: vendre. Superat aquest supòsit, que si és cert està bé saber-lo, les veuetes odioses suggereixen que per denunciar l’home maltractador el millor és cridar a seguretat perquè se n’ocupi, que ella el denunciï després, i t’estalvies l’actitud fanfarrona i les frases grandiloqüents típiques de “cavaller errant”. Critiquen també el tractament d’heroi feminista que li han donat els mitjans, que no fan més que perpetrar un model ranci i patriarcal. I retreuen, sobretot, que si realment vol donar exemple, que cuidi les seves lletres: “Si no querías flamenquito, no haber tocado las palmas”, i la seva imatge: la foto del seu nou treball és la seva cara envoltada de mans femenines. Això, per citar crítiques constructives...
I llavors? Ens creiem allò del teatret o li hauria valgut més la pena deixar que aquest mascle apallisés la dona? ¿Esborrem de la nostra memòria el
perquè també és masclista? Vull pensar que no. Així no es pot viure. De vegades l’excés d’informació és asfixiant i li treu naturalitat a qualsevol acte que un personatge públic pugui fer. Ens agrada que l’Alejandro li canviï la vida a aquesta dona apartant-la d’aquest home, ens agrada que castigui en les seves declaracions els qui ho veuen i no actuen. Necessitem bons exemples perquè en tenim pocs, però hi ha tants tiradors disparant des de baix i desitjant veure caure qui ha alçat el vol, que ens hem de limitar a mirar com els mals exemples s’apropien dels aparadors.
Al final, els bons marxen, callen o miren cap a l’altre banda... i això sí que és trist.