La ciutat màgica
Tànger és la porta d’entrada a l’Àfrica i manté l’encanteri que va atreure cap als seus carrers desenes d’artistes i rodamons
Mirall on s’observa l’exotisme, en els últims cent anys Tànger ha fascinat tota mena d’artistes, escriptors, personatges enigmàtics i aventurers. La majoria van ser ocells de pas, però a tots la ciutat els va atorgar una ciutadania, un passaport vital.
La porta d’entrada a l’Àfrica ha estat, i en alguna mesura continua sent, una de les ciutats més interessants i misterioses del Marroc. Barreja de les tres grans cultures que l’habiten (musulmana, cristiana i jueva), ni tan sols és una ciutat bonica, com poden ser-ho Casablanca i Marràqueix, però no n’hi ha cap altra que pugui atresorar la categoria de ciutat cosmopolita i multicultural, de ser una autèntica ciutat dels sentits. La coneguda pel·lícula Casablanca reflectia en realitat el que era Tànger durant la Segona Guerra Mundial.
El Tànger d’avui és una ciutat diferent, molt més d’acord amb l’esperit marroquí i menys internacional, però el viatger a qui li agradi buscar les empremtes de la passada esplendor encara té possibilitats de fer-ho. La Tanja dels àrabs va tenir la seva màxima esplendor la dècada dels anys cin- quanta, quan al seu reclam exòtic i llibertí hi va respondre gent de tota condició i nacionalitat, asfixiada per les dificultats de la postguerra i ansiosa de noves experiències, entre les quals hi havia les drogues i el sexe fàcil amb adolescents.
Per Tànger hi van passar en un moment o altre André Gide, Truman Capote, Jack Kerouac, William Burroughs, Juan Goytisolo, Gertrude Stein, Tennessee Williams i Mick Jagger, entre moltíssims d’altres. I, per descomptat, Paul Bowles, l’únic que s’hi va quedar a viure durant cinc dècades, fins a la seva mort. Era un escriptor maleït que va definir la ciutat com “una sala d’espera entre connexions, una transició d’una manera de ser a una altra”.
Però Tànger també ha estat històricament lligada a Espanya per la seva proximitat a Tarifa, a només catorze quilòmetres que moderns ferris traslladen avui dia centenars de persones d’una riba a l’altra en poc més de mitja hora. L’empremta espanyola avui està certament diluïda des que les autoritats van abandonar a la seva sort el mític teatre Cervantes, escenari pel qual van passar totes les grans estrelles de l’època i punt de reunió i gaudi de l’amplíssima colònia hispana, de la qual avui amb prou feines queden representants.
Una visita obligada és la medina emmurallada de Tànger, formada per una infinitat de carrerons plens de basars i botigues de productes locals. El millor és caminar sense rumb per aquests carrers i aprofitar la visita per comprar dolços típics, llums de colors, oli d’argània o una catifa que els venedors són capaços de fer passar per l’autèntica d’Aladí.
A la part superior de la medina s’hi erigeix la casba, la fortalesa militar que presidia la ciutat a la porta principal, anomenada Bab al-Assa, de la qual es penjaven enemics i malfactors. És molt interessant una visita al Museu de la Casba, que segles enrere va ser residència del sultà, presó i jutjat. L’edifici del segle XVII es distribueix al voltant de dos patis porticats per columnes de marbre i arcs revestits de rajoles que donen pas a la sala del tron. També s’agraeix una visita al carrer de les sinagogues, entre les quals destaca la de Massaat Nahom, la més important. Per reposar forces és molt recomanable una llimonada a la menta a la terrassa de Le Salon Bleu.
Entre la medina i la ciutat nova hi ha el Gran Soc o plaça del 9 d’abril del 1947, un fantàstic lloc per admirar l’animada vida de la ciutat i on s’aixeca la mesquita de Sidi Bou Abid, que data del 1917 i té un bonic minaret de rajoles policromades. A prop hi ha el parc de la Mendubia, un bon lloc per gaudir de la cultura marroquina i el seu estil de vida farcit d’arbres exòtics.
Un edifici amb història és la Legació Americana, que data del 1821 i que acaba d’inaugurar una zona dedicada a l’escriptor Paul Bowles. Ara conté una interessant col·lecció de mobles antics, fotografies, mapes i tota mena d’objectes que pertanyen a l’època daurada que Tànger era pol d’atracció de desenes de nord-americans.
La Gran Mesquita, fundada per Mulay Ismail el 1684, s’erigeix en un espai que ja va ser referència per als romans i ocupat per les nombroses civilitzacions que es van assentar a Tànger.
Un altre dels llocs llegendaris és el Cafè de París, situat a la plaça de França, lloc en què se citaven els espies de les diferents potències que combatien a la II Guerra Mundial, així com el Cafè Hafa, situat davant l’estret de Gibraltar, amb les fileres de terrasses escalonades sobre un penya-segat. Un sopar al Morocco Club, el restaurant de moda, o a Villa Josephine, amb els seus exuberants jardins, són el punt final ideal per a la jornada de visita.
L’escriptor Paul Bowles es va quedar a Tànger fins que va morir; hi va viure cinc dècades Aquest enclavament és una barreja de les tres grans cultures que l’habiten: la musulmana, la cristiana i la jueva