Retratista de la gent senzilla

FRANÇOIS DUPEYRON (1950-2016) Director de cinema francès

Un cineasta honest, de gran qualitat i un ésser humà d’una infinita delicadesa”. Gilles Jacob, llegendari president del Festival de Canes, va acomiadar així François Dupeyron, Concha d’Or del Festival de Sant Sebastià el 1999 amb Què és la vida?, mort d’un càncer, a París, als 65 anys. Home de poble –el seu era Tartas, a les Landes–, sempre li van interessar els problemes i la vida de la gent senzilla, dels marginals, els immigrants, els habitants del suburbi.

I quan es va ocupar d’una tragèdia col·lectiva, com per exemple la guerra del 1914-1918, ho va fer a través del drama particular del militar desfigurat per les bombes, els cara trencada de gairebé cada família francesa, com el protagonista d’El pavelló dels

oficials, la seva adaptació de la novel·la homònima de Marc Dugain.

En els dos films va triar un intèrpret francès d’origen espanyol, Eric Caravaca, que seria el seu actor fetitxe. Home de paradoxes, deia que s’havia decidit pel cinema (va estudiar a l’Idhec, l’Institut d’Alts Estudis Cinematogràfics de París) perquè no sabia escriure. I tot i això, no només va ser el guionista de tots els seus films, sinó també l’autor d’històries filmades per Nicole Garcia ( Le fils préféré, 1994), Frédéric Auburtin i Gérard Depardieu ( Un pont entre deux rives, 1999) o Yves Angelo ( Au plus près du soleil, 2015). I, curat de la por de la pantalla blanca, va publicar diverses novel·les, entre les que destaquen Inguélézi (Actes Sud) i Chacun pour soi, Dieu s’en fout (Éditions

Léo Scheer).

Estudiant de cinema durant la voràgine de Maig del 68, els primers passos els va fer com a cineasta militant. Va integrar el col·lectiu Cinelutte, que només filmava obrers, a la fàbrica o en manifestacions. Més endavant va muntar espectacles teatrals, va realitzar curtmetratges de ficció i, per viure, algunes pel·lícules d’empresa. El 1988 va debutar en el llargmetratge ni més ni menys que amb Catherine Deneuve i Gérard Depardieu, els dos monstres sagrats de França, com a protagonistes.

Va ser un rodatge difícil –la hipersensibilitat de Dupeyron, diran els testimonis, xocava amb els capricis dels seus protagonistes–, però la pel·lícula va funcionar a les taquilles, ben promocionada pel productor, René Cleitman, important en aquells temps.

En realitat, dels nou films que dirigeix fins al 2013 (nou i mig: el 2009 va acabar Un regal per a ella, després de la mort de Claude Berri), només El pavelló dels ofi

cials reunirà èxit de crítica i de públic, a més de participar en la competició de Canes i totalitzar sis nominacions als César, els Goya francesos. En fi, gràcies al seu El senyor Ibrahim i les flors de l’Alcorà, sobre una novel·la d’Eric-Emmanuel Schmitt, Omar Sharif va obtenir, el 2004, el César a millor actor.