“De Lorca aprens a posar tota la carn a la graella”
Lluís Pasqual, que publica el seu primer llibre, ‘De la mano de Federico’
Lluís Pasqual (Reus, 1951) es llança a l’escriptura amb el que, quan era adolescent, va escollir que fos el seu germà bessó: Federico García Lorca, que, com el director i cofundador del Teatre Lliure, també va néixer un 5 de juny. Bessons. Amb Lorca, sobre Lorca, Pasqual ha escrit De la mano de Fede
rico (Arpa Editores), un recorregut per la vida i l’obra del geni andalús a través –era inevitable tractant-se de bessons– de la seva pròpia vida, de la seva pròpia biografia. A través de les múltiples obres de Lorca que Pasqual ha muntat, dels actors amb qui ha treballat en aquestes peces –el seu primer Lorca, El diálogo del Amargo, de només cinc minuts, va ser amb Antonio Banderas– i de records molt íntims. Del forn dels seus pares; de la seva mare, d’Almeria, amb qui cantava Los cuatro muleros sense saber que era de Lorca; de la depressió que va tenir després d’estrenar El público, de Lorca, i, evidentment, dels dos homes de la seva vida, ja desapareguts, Fabià Puigserver i Gonzalo Canedo.
Com neix aquest llibre?
Em demanen unes memòries i dic que no. Davant la insistència, dic que puc mirar de fer alguna cosa de Lorca. M’acompanya fa molts anys. He escrit el llibre en poc temps perquè el que hi explico forma part de mi. I ha estat enormement terapèutic.
En quin sentit?
És el primer cop que m’assec a escriure alguna cosa d’aquesta envergadura. Arribava a casa, m’asseia a l’ordinador i m’hi estava quatre o cinc hores, sense saber quant temps havia passat. M’ha fet bé escriure, no perquè m’hagi estalviat els diners del psiquiatre, sinó perquè són records d’un camí que he compartit en part amb un poeta amb qui, com es diu ara, empatitzo.
Tant que d’adolescent decideix que sigui el seu germà bessó.
Sí, no hi va haver cap moment concret, però m’hi vaig anar trobant. Hi tens més afinitat que amb altra gent, et fiques al seu món, molt ric, diferent, atractiu, de veritat.
D’on ve la primera connexió amb Lorca?
És important que la meva mare sigui andalusa. Va arribar a Catalunya amb 14 anys, s’hi va integrar, es va fer catalana, parla català des del principi. I és rossa. D’andalusa, en principi, té ben poca cosa. Però ho és, i les meves ties també, tota una part de la família. Això m’havia de facilitar l’accés al llenguatge, les metàfores, els girs. I, a partir d’allà, com em deia un poeta americà: “La primera vegada que vaig llegir Lorca vaig pensar: ‘Aquest senyor com sap què em passa?’”. Quan descobreixes que el que et passa no és tan estrany, que no estàs sol i algú ha trobat les paraules per dir-ho, és com trobar el nom d’una malaltia. No saber què es té és més inquietant que quan se li posa un nom. Quan es pot anomenar, ja és una altra cosa.
Diu que no és per estalviar-se hores de psiquiatre, però al llibre explica part de la seva intimitat. És que Lorca també ho fa. La literatura, la poesia, a banda del plaer de la lectura, t’ha de servir per a alguna co- sa. I el contacte amb algú que s’anava explicant la veritat a si mateix, que és una part del nostre camí a la vida, m’ha portat, encara que sigui per imitació del mateix Lorca, a enfrontarme a diferents coses.
Què li deia Lorca?
El que es pot aprendre d’algú com Federico és, sobretot, a posar tota la carn a la graella. Alliberar-se, entregar-se lliurement a les coses que vols fer a la vida.
Després d’haver muntat tantes obres de Lorca, diu que té quatre grans temes. Primer, l’amor. Totes les obres i molts poemes tenen al darrere un sentiment d’amor. De moltes classes, però sobretot de relació espiritual i física. I a això correspon l’altra cara, el desamor, la solitud; un altre gran tema. Els personatges de Lorca, com els de Txékhov d’una altra manera, estan molt sols. La Yerma està molt sola, la Bernarda, la Rosita i la núvia de Bodas de sangre estan molt soles. Lorca té aquella frase tan bonica que diu que té por d’“estar sol d’amor”. El tercer tema és la mort. L’únic que sabem segur, diu, és que en algun lloc hi ha algú que ens fabrica la caixa. No és una obsessió, és una presència que es manifesta de moltes maneres. Però sempre hi ha una creença laica de Federico en la mort. Això el porta a valorar amb molta més força el costat oposat, la vida. I a considerar que val la pena cremar-la per una passió encara que s’acabi malament. L’últim tema és la màscara. És la capacitat de Federico de veure’s des de fora i adonar-se que, per molt que ens vulguem comunicar de veritat i amb els nostres sentiments a disposició dels altres, sempre hi ha una cosa que impedeix que siguin sentiments frescos, nous. És la màscara que portem tots davant els altres per molts motius, per interès o per autoprotecció, i que impedeix que la vida flueixi.
Al llibre reivindica especialment que Lorca no era polític. I que no el van matar per error. Lorca és un terratrèmol. És tan aclaparador, tan potent, que penses que aquestadesmesuraeraunamicacaòtica, i no és veritat. Quan escriu no menteix; quan ataca l’Església, l’ataca. Era un home d’alta significació política. Fa una carrera fulgurant en
“He escrit el llibre en poc temps perquè el que hi explico forma part de mi” “Els personatges de Lorca, com els de Txékhov d’una altra manera, estan molt sols”
pocs anys i es converteix en una estrella popular. Amb un sentit de llibertat que li sortia per tots els porus, qualsevol cosa que escrivia i deia era una provocació. No podia ser. El buscaven. En el moment que va començar la revolta, molta gent es va recordar de Lorca. La seva mort es va convertir en simbòlica, però la seva vida ja ho era.
Tot i així, al llibre afirma que ell se’n va anar a Granada a morir.
Hi ha moltes maneres d’explicar la història i un fet. Quan mires la biografia de Federico, hi ha una data de naixement i una altra de mort, i després de la de la mort hi ha Granada. Naturalment, no volia morir. I el van matar. Però sempre penso en aquells éssers d’uns 30 anys, Crist, Koltès, Baudelaire, Mozart, gent que és com una supernova, amb una durada in- tensa i curta. Se’n van en el punt més àlgid de la seva creativitat. És un model que es repeteix, i en dic éssers de llum, que passen el coneixement a través de l’art, la bellesa, i ens il·luminen a tots durant segles.
Té una altra intuïció: no es trobaran restes de Lorca perquè els seus pares se’n van encarregar. És un tema sobre el qual han opinat tantes persones que sóc una més. No és una teoria, és un pressentiment. Si em passés amb un fill meu, intentaria per tots els mitjans recuperar el seu cos l’endemà. Era una família amb possibilitats, segur que encara tenia amics. Era gent molt viva. És una de les possibilitats.
El seu camí amb Lorca al teatre comença amb una miniobra amb Antonio Banderas. El primer paper professional a Banderas ja l’hi vaig donar jo. Va sortir d’una audició per a La hija del aire, de Calderón. La feia Ana Belén, i ell era un d’aquests personatges que surten al final per arreglar-ho tot i que són molt bons, però de cinc minuts. Després va fer Eduardo II amb Alfredo Alcón i amb mi, i tot seguit aquell petit Lorca, El diálogo del Amargo, que va ser un regal. Ell acabava de fer Matador amb Almodóvar, i no vaig tenir el repartiment que jo volia, sinó, encara més, el que hauria volgut l’autor. Vaig començar per les petites coses i vaig continuar per l’altre Lorca, el més desconegut. Després de veure la
YermadeVíctor Garcíaemsemblava molt difícil el Lorca que semblava més convencional, i m’interessava més l’altre, perquè s’explicava més a ell mateix. I tenia la sort immensa de tenir dos textos verges de Lorca.
Un és El público. Per a aquest text descobreix Juan Echanove en un bar. No hi havia manera d’escollir el pastor badoc de l’obra. I al bar del teatre María Guerrero vaig dir: “Hauria de ser com aquell que hi ha allà”, convençut que no era un actor. Em van dir que ho era, i molt bo. Començava llavors. Li vaig preguntar si cantava i em va dir que no desafinava.
La decisió sobre el vestit del pastor badoc va ser curiosa.
El recordo perfectament. Va ser un atac de riure. En Fabià es ficava al llit i s’adormia, i a mi sempre m’ha costat molt dormir. Em feia molt pesat preguntant-li com havia de ser el vestit del pastor badoc. Fins que, de mal humor, es va revelar i em va dir que de què collons volia que el vestís, de lagarterana? Ens vam mirar i ens vam posar a riure: ha d’anar així. Portava una casaca militar, però a sota anava vestit de lagarterana.
S’acaba El público i llavors li arriba la depressió.
El público és una gran aventura que necessita un compromís personal enorme. I al cap de poc vaig tenir la depressió. No hi veig cap correlació, però és com allò que se’n va anar a morir a Granada. Va ser així. És cert que he portat una activitat frenètica, però no crec que aquell estrany complex de superman m’ho produís. O no se sap. Perquè per mi el teatre és un acte feliç, cosa que no vol dir que de vegades no et puguis fer mal per dins sense adonar-te’n.
Aleshores va veure Strehler i li va dir que el teatre el feia vomitar.
Hi ha una crisi professional, un rebuig de la forma teatral que, de fet, no és més que un buit personal. Els calaixos buits que descobreixes i no saps com omplir. I que saps que has d’omplir d’una cosa nova que no tens. Vaig anar a veure el meu mestre, Giorgio Strehler, que, naturalment, no em va donar la solució. Els mestres et donen un enigma perquè busquis la resposta. Em va dir que havia de viure amb això. Fer teatre no és una professió, és un estigma. Hi ha moments positius i d’altres de destrucció.
Va trobar la solució?
Sí, muntant un altre Lorca, Comedia
sin título.
Quin és l’espectacle de Lorca més important per a vostè?
Un que no he fet. La Yerma de Víctor García, Núria Espert i Fabià, que vaig conèixer més tard. Després de veure l’obra, vaig demanar a en Fabià l’espai de la Setmana tràgica, i així el vaig conèixer.
No voldria acabar sense que expliqui l’anècdota de la farina. Havíem de fer un recital amb la Núria, La oscura raíz, i ella no va poder venir a Bogotà. La directora del festival va trucar a Estela Medina, deixebla de la Xirgu, perquè assagéssim i el féssim. Com que hi havia poc temps, va dir al seu equip: al senyor Pasqual, el que necessiti. I vaig demanar una galleda amb aigua i dos quilos de farina que l’actriu havia de pastar. L’home va marxar estranyat: “Dos quilos?”. Al cap de poca estona va tornar i va dir: “Quants són a la companyia?”. “Tres”, li vaig dir. “Dos quilos, eh?”, em va preguntar. “Sí”. Li vaig dir que o li donava els diners o hi anava jo. “No, no, vostè assagi”, em va dir. Al cap de mitja hora em va dir: “Perdoni, n’he aconseguit un quilo, l’altre no m’arribarà fins a la tarda”. Vaig estar a punt d’enfadar-me, però li vaig dir: “Què ha entès?”. I va respondre: “Doncs farina, el que demanen tots quan arriben a Colòmbia”. “Jo vull farina de veritat”, li vaig assenyalar. L’home encara riu.
“El van anar a buscar; la seva mort va ser tan simbòlica com ja ho era la seva vida” “No crec que trobin les restes de Lorca: crec que els seus pares se les van emportar” Fer ‘El público’ va ser una gran aventura; al cap de poc, va arribar la depressió” “Fer teatre no és una professió, és un estigma; cal viure amb això”