Cérvols, lladres i Zappa SUPERGLÚ
La secretària de Frank Zappa ni tasta els nachos amb guacamole, l’humus, les braves, el pernil... “Estem fent presentacions per sobre de les nostres possibilitats”, denuncia Miquel Adam
Deu ser per la pol·lució, l’astènia primaveral o perquè ens entestam a fer les mateixes funcions que el nostre ordinador a la seva mateixa velocitat. El cas és que “molt cansat” ha substituït el clàssic “molt bé, i tu?” per respondre a la pregunta cordial de “Com estàs?”. I això que encara falten dos mesos perquè sigui Sant Jordi, data d’esgotament màxim per als qui es dediquen a la indústria editorial.
“Estem fent presentacions per damunt de les nostres possibilitats”, diu Miquel Adam. I, percentualment, la immensa majoria són a La Calders. Es diria que alguns assistents fitxen i tot, com Martí Sales, Jordi Nopca, Núria Cots o Yannick Garcia, a qui la llibreria ha dedicat una taula amb les seves traduccions (de George Saunders a Michael Connelly, passant per la primera novel·la del cineasta David Cronenberg). És divendres i bona part de l’anomenat mundillu ha vingut a la presentació d’El dia
del cérvol, de Marina Espasa. La seva editora, la directora de L’Altra Editorial, Eugènia Broggi, ha dut tota la família –els seus fills s’interessen per un còmic del petit Hell
boy–. Entre el públic hi ha l’exdiputat Ramon Espasa, Jordi Puntí i Stefanie Kremser, Pau Vidal, Isabel Obiols, Pilar Beltran, Anna Guitart, Ramon Solsona i, dalt de la talaia dels seus talons, la directora de la Institució de les Lletres Catalanes, Laura Borràs.
L’encarregada de fer la presentació és Dolors Miquel, increïblement i catòlicament de moda arran d’un poema que va recitar als premis Ciutat de Barcelona. Cap dels presents no s’escandalitzaria per temes religiosos (ni, de fet, per gairebé res), de manera que no hi ha perill. Ella explica que Espasa uneix realitat i fantasia a través de la història d’una estudiant que està fent un doctorat sobre el temps circular en la novel·la artúrica, explica que la protagonista veu cérvols pertot arreu i s’enamora d’un noi. I de sobte, zas, deixa anar un espòiler. Però un dels grossos. Espasa obre molt els ulls. La gent riu. Miquel demana disculpes, es ruboritza, i acaba amb un judeocristià “em sentiré culpable tota la vida”. Després na Marina es passa una bona estona signant exemplars.
Dies més tard, a la mateixa hora, torna a ser aquí. Adam també. I com va? Molt cansats. “Jo no sóc Dolors Miquel, més aviat Miquel Dolors, perquè em queixo de tots els mals”, diu ell mentre presenta
Lladres, de Joan Todó, que assegura que està encara més cansat que Adam. Quan sona, el mòbil de Todó miola. Adam considera que Todó “és un dels narradors més importants de la nostra quinta”. I a més, quan li preguntes: “Com va?” no contesta tot d’una perquè cerca les paraules exactes.
Ignasi Pàmies, editor de LaBreu juntament amb Ester Andorrà i Marc Romera, ha avançat que en aquest llibre Todó surt del localisme d’A butxacades i, en els seus relats, posa en qüestió què és robar. Parla de lladres polítics, econòmics, lladres d’intimitats, d’innocència i del passat. Apunta que robar-li a un ric és el més capitalista que hi ha, i planteja que la propietat no existeix, que res no és de ningú, les coses passen d’unes mans a unes altres, la propietat flueix. Todó comenta: “No conduiràs dos cops el mateix Mercedes”.
Assegura que, si no els hi encarreguessin per a revistes com Paper
de vidre, no escriuria contes, perquè escriure poemes és més fàcil: “Amb un full i quatre metàfores ja està fet”. Falsa modèstia, provocació o conya? Ho diu de debò. En els contes cal pensar com són els personatges, i quan situes una història al passeig de Gràcia el 1938 has d’esbrinar si llavors hi havia una joieria a la cantonada, encara que la joieria no hi surti. Documentarse és molt cansat.
Per art de màgia de la narració, ara és dijous. Són les vuit del vespre. Pauline Butcher ha aterrat a les set del matí de Singapur. Pauline Butcher va ser una mena de mecanògrafa de Frank Zappa, ell la va fitxar a Londres perquè transcrivís les seves cançons. Butcher tenia vint-i-un anys. Se la va endur a Los Angeles, a la comuna on vivia, i la primera vegada que ella veié Eric Clapton no sabia ni qui era. Després coneixeria personatges com
Mick, George o Rod (per al comú dels mortals, Jagger, Harrison i Stewart). L’editorial Malpaso acaba de publicar el llibre on recull tot
això, ¡Alucina! Mi vida con Frank Zappa.
Butcher s’ha passat el dia fent entrevistes, i ha arribat el moment de reunir-se amb els friquifans blogaires, entre els quals hi ha El Sobrino del Diablo, amb una samarreta que ho acredita. A la taula del reservat del restaurant Malpa- so hi ha nachos amb guacamole i humus, patates braves, pernil i pa amb tomàquet. Ni els toquen. I això que estan convidats. Prenen cervesa i, amb un anglès après de cantar-les de memòria, fan preguntes sobre les lletres de les cançons i com era la vida del seu ídol (que anomenen familiarment Frank). Amb quasi setanta anys, Butcher respon pacient i animada fins passades les nou. Demà vol visitar Barcelona, fa dècades que no la trepitja. Cansada? No ho sembla.