Dues línies d’irrisió
Joan Pera és la fruita més madura del teatre català. No ho diu la crítica, ho diuen les definicions dels mots encreuats de La Vanguardia, que també creen opinió entre els espectadors. Ara Pera representa un Molière al teatre Goya de Barcelona. No pas El ma
lalt imaginari, com podria escaure a un bon doblador de Woody Allen, sinó
L’avar. La versió de Sergi Belbel que dirigeix mestrívolament Josep Maria Mestres flueix contemporània enmig d’una sòbria escenografia d’època. L’obra és d’una eficàcia còmica contrastada per diverses generacions. Els cops d’humor amb què fueteja el públic tenen dos orígens, en el que podríem anomenar dues línies d’investigació irrisòria. La més general prové de la diferència d’edat entre un pretendent madur que aspira a casar-se amb una noia que podria ser la seva filla. L’altra, de l’obsessiva garreperia del protagonista que dóna nom a l’obra. La primera línia d’irrisió explora i explota l’engany que comporta el joc de la seducció. En aquesta modalitat, l’oscil·lació interessada entre el patrimoni i el físic. Pera excel·leix a l’hora de ridiculitzar la coqueteria de l’ancià folrat d’armilla, i també a l’hora d’extremar l’obsessió crematística del propietari desconfiat, incapaç d’oblidar que el poden robar. Les dues línies d’irrisió són actuals. No costa gaire associar la imatge de l’avar a molts dels prohoms d’edat berlusconiana que reposen el cul
No costa gaire associar la imatge de l’avar a molts dels prohoms actuals d’edat berlusconiana
als consells d’administració i que només el perden per buscar esposes més joves.
Curiosament, les dues línies d’investigació còmica que Molière va explorar a
L’avar provoquen els seus efectes en franges de públic diferent. Feu la prova. Aneu a veure la funció amb una certa voluntat experimental i escolteu amb atenció les riallades que acompanyen els moments més còmics. Jo ho vaig fer i em va semblar clar que les dues línies d’irrisió connectaven amb sectors diferents del públic. Els equívocs de les qüestions d’amor feien riure a una gent i els de la garreperia a una altra. Eren riallades de textura distinta. No reien igual (hahà hohò contra hehè hihí) ni reien els mateixos. La connexió de la butxaca a la butaca provocava riallades més individualitzades. Com la d’un senyor encorbatat que seia davant meu, amb cara de màrtir al costat de la seva dona. Al principi em va semblar el protagonista d’aquella insofrible falca radiofònica de Bankia: un home va al teatre castigat per la seva dona a veure una obra en grec i afegeix “òbviament, en grec antic”, com si una funció en grec modern hagués canviat alguna cosa. Doncs les bromes de garrepes les reia totes, el paio! Les riallades de l’altra línia d’irrisió eren més generals. Passa una cosa similar amb els grandíssims Les Luthiers, que ens visiten aviat, el 20 de març. Una part important del públic reacciona amb el seu humor de situació o els episodis de slapstick. De tant en tant, alguna de les seves plagasitats de psicoanalista argentí provoca una riallada aïllada al pati de butaques, que sol precedir un petit cor d’adhesions. L’humor és un misteri tan gran com l’amor.