‘El hijo de Saúl’ o la paradoxa d’Orbán
El Govern hongarès, acusat de revisionisme de l’Holocaust, fa costat al film finalista a l’Oscar
“Senyor Orbán: faci caure aquest monument”, diu en anglès el missatge aguantat en un filferro espinós davant del polèmic monument a la plaça de la Llibertat de Budapest. La frase, que es fa ressò de la famosa invitació de Ronald Reagan a Mikhaïl Gorbatxov a fer caure el mur de Berlín, estaria justificada encara que només fos per motius de bon gust. El monument –cinc columnes clàssiques bastament esculpides, una escultura de l’arcàngel Gabriel que representa el poble hongarès i una àguila de bronze que simbolitza el Tercer Reich–, guanya, si és possible, els pitjors exemples del kitsch estalinista exposats al Memento Park de la ciutat.
Però les protestes que tenen lloc des de fa dos anys contra aquest presumpte homenatge a les víctimes de la invasió nazi del 1944 no tenen res a veure amb l’art. Pels seus detractors és un altre exemple del revisionisme històric del govern conservador i ultranacionalista del primer ministre Viktor Orbán. “Aquest monument és un intent del Govern hongarès de falsificar la història i minimitzar el paper d’Hongria en l’Holocaust”, explica un manifest de la coordinadora de la protesta que ha convocat manifestacions a la plaça cada dia des de que es va inaugurar, el gener del 2014. Els crítics hi han col·locat centenars de pedres tot al volt per representar les 600.000 víctimes del genocidi a Hongria –la majoria jueus, tot i que també hi van morir desenes de milers de gitanos– que van ser transportats a Auschwitz i altres camps de concentració. “És una apologia del règim de Miklos Hortha, còmplice del genocidi”, diu Tamas Bauer, un dels organitzadors de les protestes en al·lusió al president del govern feixista d’abans i durant l’ocupació nazi de 19441945. Mentre la pel·lícula El hijo de
Saúl, de l’hongarès Laszlo Nemes, aspira a l’Oscar pel colpidor retrat que hi fa d’Auschwitz, les crítiques plouen sobre Orbán.
La defensa dels col·laboracionistes hongaresos dels nazis que va fer Orbán no va convèncer gai- re gent. “Si no hagués estat per l’ocupació alemanya no hi hauria hagut deportacions”, va dir el primer ministre.
No només es tracta de reinventar el passat. Orbán va ser criticat perquè desenterrava els fantasmes d’aquells anys l’estiu que demonitzava desenes de milers re- fugiats sirians. Quan les autoritats van enganyar centenars de refugiats per agafar un tren que els va portar a un camp de refugiats, alguns van recordar les primeres escenes de la pel·lícula de Nemes, amb els trens que arribaven a Auschwitz i les promeses nazis que les cambres de gas eren dut-
xes. “Posar refugiats en trens per enviar-los a un lloc diferent d’on es pensen que van ens recorda els moments més foscos de la història del nostre continent”, va dir llavors Werner Faymann, el canceller del país veí, Àustria, que prohibeix els monuments dedicats a col·laboradors nazis. Molts critiquen Orbán perquè tolera la demonització dels gitanos romanís –els oblidats de l’Holocaust que encara no han figurat a cap pel·lícula– en el discurs neofeixista de Jobbik. Imre Kertész, premi Nobel autor de novel·les que reconstrueixen la seva experiència a Auschwitz, va decidir establir el seu arxiu a Alemanya en lloc d’Hongria, una de les grans ironies històriques de l’últim segle. Segons la revista novaiorquesa The
New Yorker, el motiu era els recels que sentia Kertész respecte a Orbán.
Tot i això, el Govern d’Orbán és un fenomen polític més complex del que solen reconèixer els seus crítics o els seus admiradors. Un exemple: la producció d’El hijo de
Saúl no hauria estat possible sense suport del fons estatal del cinema, que té com a president el productor i empresari Andy Wajna, nomenat per Orbán el 2011 per reformar la política de subvencions al cinema.
Llavors molts crítics temien que el nomenament de Wajna formaria part del segrest de les principals institucions culturals per l’Estat, com ha passat en altres àrees de la producció cultural. Orbán, per exemple, ha desviat gran part del finançament de les arts plàstiques cap a una nova acadèmia de cultura presidida per Gior- gio Segó, un artista septuagenari d’ideologia conservadora que menysprea l’art contemporani i que al discurs d’inauguració plantejava que l’art “hauria d’existir per delectar i no per criticar”.
Però Wajna ha convençut fins i tot els rivals més acèrrims de la política cultural d’Orbán. Va apostar fort per El hijo de Saúl quan pocs s’hi atrevien. “A Europa o els EUA ningú no volia donar ni un cèntim a Nemes, deien ‘ no volem una altra pel·lícula sobre l’Holocaust!’. Però el fons li va fer costat, explica un novel·lista i historiador de Budapest que es resisteix a publicar el seu nom. “Jo estic molt en contra de les polítiques d’Orbán, però Wajna ha creat una oferta de cinema més atractiva i un exemple és El hijo de
Saúl. És més, mentre es critica Orbán per un excés de zel nacionalista, en el seu nou currículum d’educació ha finançat centenars de projeccions gratuïtes d’El
hijo de Saúl. És part de l’ambigüitat que caracteritza Orbán, un polític si més no astut. “Ha dissenyat una mena de populisme científic; dóna mostres de complicitat a l’esquerra i a la dreta”, va dir el mateix novel·lista. En aquest sentit, El hijo de Saúl li ha donat l’oportunitat de millorar la seva imatge a l’exterior mentre el seu discurs interior fa l’ullet a Jobbik”, resumeix.
Els homenatges als col·laboracionistes dels nazis tenen en peu de guerra un sector de la població