“Pensava que el rodatge em faria entendre l’Holocaust..., però no”
Laszlo Nemes, cineasta, director d’‘El hijo de Saúl'
Ha passat de ser un absolut desconegut a convertir-se en una gran celebritat a la seva Hongria natal. Lazlo Nemes no tan sols va guanyar el gran premi de l’últim Festival de Canes amb la seva primera pel·lícula, El
hijo de Saúl, sinó que també es va convertir en el primer que s’emporta el preuat Globus d’Or a la millor pel·lícula estrangera per al seu país. I també és el favorit per guanyar l’Oscar.
Per què va triar un tema tan dur per al seu debut?
Perquè sempre he tingut ganes de parlar de l’extermini jueu. Des de petit tinc una connexió molt forta amb el tema perquè va afectar molt intensament la meva família, però no sabia com plantejar-ho. Només sabia que volia que fos una experiència abans que una narració èpica de diversos anys. I que fos una mirada molt puntual. Em semblava que seria més fàcil que l’espectador connectés amb una experiència visceral abans que amb una narració convencional. També m’interessava que el relat recaigués en la imaginació de l’espectador més que no pas mostrar-ho tot.
Per això el fons del pla està fora de focus?
Des del principi vaig saber que no podria tocar un tema tan ampli com aquest sense tenir un angle molt personal, i aquest va ser precisament el meu enfocament. Sabia que havia de suggerir i gene-
rar sensacions en l’espectador. És una cosa que ja vaig experimentar en els meus curtmetratges. Per això sempre vam filmar de molt a prop la cara d’en Géza i tot el que l’envoltava.
Ha dit que una de les seves influències més importants ha estat Massacre, d’Elem Klimov... Exacte. Fins i tot vaig parlar amb Aleksei Radionov, el seu director de foto, perquè Klimov va morir. Ens va ajudar molt amb els seus consells. Si bé són films molt diferents, Massacre s’acostava al nostre ideal, és molt orgànica i acompanyes un personatge al llarg de tota la història. És la millor pel·lícula sobre guerra i genocidi que he vist i m’impressiona la seva humanitat. Va ser una referència i una inspiració. El fet que existís ens va ajudar a veure que havíem de fer la nostra pel·lícula.
L’audiència ha reaccionat com s’esperava? Sí. El que vam intentar amb aquesta experiència immersiva era parlar directament a l’espectador, tenir una relació molt íntima amb ell i mostrar que en els moments més foscos encara pots tenir un punt d’esperança que et permet continuar sent humà. Però a més sabíem que la imaginació de l’espectador funcionaria i que veure la pel·lícula esdevindria una experiència personal per a cada un d’ells, independentment de la cultura a què pertanyin.
Com va lluitar en el terreny personal amb tot el implicava recrear aquest món? La veritat és que tinc la sensació d’haver viscut en un crematori durant anys, i suposo que he pagat un preu per intentar-ho. També confesso que tenia la impressió que en el procés podria entendre algunes coses, però he d’admetre que no ha estat així. Continuo sense entendre com va poder passar una cosa així. Conviure amb això m’ha provocat molts malsons i ha afectat la meva vida...