L’amenaça suspesa
Dijous la premsa esportiva europea celebrava l’estat de gràcia de Messi. L’edició digital del diari Sport, en magnífica portada, reproduïa una foto d’ell, estàtic, amb les mans a la cintura i els braços fent nansa, sota el titular “Caminar es de genios”. El reportatge es feia ressò de les estadístiques del partit contra l’Arsenal publicades a la pàgina de la UEFA. Mentre el crac havia corregut 8.402 metres, cap dels seus companys d’equip, excepte Mascherano (9.245), baixava dels 10.000. “Avui he jugat de suplent”, es veu que li va dir rient a Suárez després del partit.
Aquesta no és la primera demostració científica de la raó que hi havia en allò de “córrer és de covards”, la vella frase que va fer cèlebre Charly Rexach. Ara diuen que qui la va dir per primer cop va ser Rogelio Sosa Ramírez, al seu entrenador Ferenc Szusza, mentre jugava al Betis. Però Rexach també feia servir la divisa “màxim rendiment, mínim esforç”. És possible que aquestes sentències contribuïssin a la seva mala fama de jugador gandul, però el progrés ha demostrat que l’aposta per l’estalvi d’energia és més sensata i transversal del que podria semblar la tan humana reivindicació del dolce far niente. La filosofia que hi ha darrere l’estil de joc del Barça, també impregnada del sentit comú de Rexach (adepte confés del common sense de Vic Buckingham), està plagada de rèpliques al pur desplegament de la força bruta. La primera i més evident és el control del joc. Qui conserva la possessió es cansa menys que qui corre darrere la pilota. El partit de dimecres n’és l’enèsim exemple. La segona rèplica, derivada de la primera, és el joc de posició. Sigui en defensa, sigui en atac, el jugador que està ben posicionat no requereix tan afany. Sense adonar-se que reprodueix l’estratègia grega en la batalla de les Termòpiles (480 a.C.), Cruyff ho explica si fa no fa així: “Per defensar un espai molt ampli, està clar que necessites un defensa
La filosofia de joc del Barcelona està plagada de rèpliques al pur desplegament de la força bruta
amb molt de físic. Però per defensar un passadís estret no et cal un armari. Amb Guardiola en teníem ben bé prou”. A l’hora de pressionar, Sergio Busquets se situa com a segon obstacle immediat després de l’escomesa de la primera línia de pressió del Barça. Així no li cal entrar al xoc ni recuperar la pilota a base d’entrades contundents. Posant la punteta del peu ja fa la feina.
Però la resposta més elegant a la tradicional apologia del sacrifici físic és la que ofereixen Messi o Neymar als seus marcadors. Arriba quan, després de la segona o tercera jugada en què s’ha vist superat, el defensor no gosa anticipar l’entrada per por del regateig humiliant i es queda arraulit, amb els ulls clavats a la pilota, esperant la iniciativa del crac. Aquest, sabent-se temut, deixa d’amagar la pilota i dreça poc a poc l’esquena davant el seu marcador, suspenent el pas del temps com ho faria una cigonya sobre una sola pota. Per la sobtada quietud de l’escena, en el que deuen ser només uns segons, sembla que passi una eternitat, un àngel. El joc es detura. Per la volada zen que agafa la cosa, si em permeteu la llicència, l’estampa recorda La gran ona de Kanaga
de Hokusai.