“L’any 2050 al mar hi haurà més plàstic que peixos”
Tinc 41 anys. Vaig néixer a Girona i visc a Barcelona. Casat, dos fills, el Mateo (9) i la Candela (7). Els polítics haurien de prioritzar temes essencials, com el medi ambient, que avui estan al final de la llista. Tinc poca fe en l’ésser humà i la seva
Com va arribar a crear el seu bestiari tòxic? De petit m’avorria a classe i em dedicava a dibuixar éssers en moviment. I als deu anys em van fascinar l’arqueologia i els dinosaures. Després vaig barrejar tot això amb l’amor que la meva mare sentia per la naturalesa.
Avui fa escultures que són esquelets d’animals fantàstics. Sí, anatomies impossibles en què el moviment representat és creïble, vull que semblin vives.
...Però les omple de rebutjos plàstics. On van a parar tantes tones de plàstic, piles, olis sintètics que llencem cada dia?
A la terra i als oceans. L’ésser humà, amb la seva tan celebrada racionalitat, és l’animal més brut del planeta.
Està enfadat. Tinc la sensació de ser partícip d’una pel·lícula apocalíptica que s’ha fet realitat. Estem davant un moment clau de la nostra història en què es posa a prova la nostra capacitat de reacció i la nostra moral.
Moral? Sí, perquè és immoral el tracte que li estem donant a la Terra i el món que els deixarem als
nostres fills. Corregir requereix sacrificis.
Enfadat i compromès. Substitueixo els òrgans per plàstic, una fet que no és gens lluny de la realitat. Pot veure a internet les imatges d’aus i mamífers marins rebentats pel plàstic. Les imatges dels albatros de Chris Jordan fetes a l’atol de Midway són impactants.
Molt impactants. Aproximadament un milió d’ocells i 100.000 mamífers moren cada any només a causa dels rebutjos plàstics.
Activista accidental? Vaig exposar la meva feina fa un parell d’anys i l’oenagé Plastic Pollution Coalition va contactar amb mi. Ara he posat xifres a la meva indignació: en els últims deu anys s’ha produït més plàstic que a tot el segle XX.
Demolidor. Al supermercat la majoria de productes estan envasats en plàstic, i perquè sigui transparent conté bisfenol A, associat amb les malalties de la nostra cultura moderna: diabetis, obesitat, càncer de pit, de cervell, de pròstata i baixa fertilitat...
Un despropòsit, sí. Una borsa o una ampolla de plàstic triga entre 100 i 450 anys a desaparèixer de l’ecosistema. El contingut d’una ampolla de plàstic d’un sol ús té una durabilitat de mig mil·lenni. És absurd i caríssim.
Però sembla barat. Si tenim en compte l’extracció del petroli, les guerres que causa, les malalties..., és caríssim. Només es recicla entre un 30% i un 40 %, la resta va a països amb una feble legislació mediambiental, per exemple la Xina, que importa el 60% del plàstic que es rebutja, sobretot dels EUA ,y allà el cremen o l’enterren.
Però ja no en volen més. No, perquè ja tenen el seu propi excés. Segons dades que ha presentat la Fundació Ellen McArthur al Fòrum Econòmic Mundial a Davos, l’any 2050 hi haurà més plàstic que peixos, al mar.
Quina tristesa. La cadena tròfica està ben carregada de plàstic. El plàstic acaba convertit en petites partícules que formen immensos cúmuls que atreuen altres elements tòxics com els pesticides.
I els peixos s’ho mengen, i nosaltres a ells. Som arrogants. La ciència fa que tinguem una sensació de control sobre el que passa al nostre voltant. Sens dubte, hauríem de ser més humils, sobretot els que tenen poder.
És probable que siguin poderosos perquè no són humils. Té raó, obliden que la realitat és només una minúscula part del possible, es perden la màgia.
Què li ha ensenyat, desenterrar ossos? Treballar amb ossos durant els últims set o vuit anys ha estat una mena de drecera per establir un contacte profund amb la naturalesa i explorar conceptes difícils de digerir i intrínsecs en ella, com són la vida i la mort. A poc a poc, la meva feina es va convertir en un ritual.
No m’espanti. Manipulo una matèria orgànica que ha estat viva, l’olor que desprenen els ossos et posa de seguida en situació. El procés de producció de les peces està impregnat d’una litúrgia que ha sorgit de forma lògica però inesperada.
D’on els treu, els ossos? Molts d’escorxadors, on veig entrar als animals vius i al cap d’uns minuts em lliuren els seus ossos. Al principi havia d’anar sense esmorzar, em tremolaven les cames...
La matança en cadena és molt sinistra. Durant molts anys he estat un aprensiu de campionat. No podia veure sang, sentia una gran aversió per les bates blanques, els hospitals, les venes, els tendons..., una espècie de pànic al complex del nostre organisme.
És curiós, el gir que ha fet. En algun moment em vaig adonar que al final d’aquesta aversió hi havia la por de la mort. Cal fer-se amic de la mort.
I ho ha aconseguit rentant ossos? Sí. I després d’aquest procés i de muntar els meus esquelets blancs i impol·luts, és dur omplir-los de plàstic per crear aquests éssers mutants esguerrats tòxics, però és la meva metàfora del que passa als nostres propis cossos.