Es comparteix pis, i llit si cal

Si algú es fica amb la meva família, m’ho prenc com un afer personal. Si algú es fica amb el Barça, és per descomptat un afer personal. I també el cost de l’habitatge a Londres. No pot ser de cap altra manera, tenint en compte que s’emporta gairebé tres quartes parts del sou (no només del meu, sinó que és la mitjana del de qualsevol que aspiri a viure en un pis maco en un bon barri, i no sigui banquer de la City, xeic àrab o oligarca rus). Es construeixen molts menys habitatges dels que faria falta per satisfer la demanda, amb la qual cosa s’han disparat els preus, tant de compra com de lloguer. El nombre de londinencs d’entre 45 i 54 anys que comparteixen casa ha augmentat l’últim quin- quenni un 300%. I la gent ja no només comparteix pis, sinó fins i tot llit, ja sigui dormint un al costat de l’altre o alternant-se per descansar si un treballa de dia i l’altre de nit, una cosa que segur que va en contra de la Carta Europea de Drets Humans. Fins fa uns anys eren els immigrants il·legals que vivien amuntegats en caus del barri xinès, avui són joves anglesos, persones madures que han perdut la feina, estudiants espanyols, mares solteres de recursos escassos... El lloguer s’emporta de mitjana el 72% dels ingressos d’un londinenc. A la capital es construiran 230 gratacels nous, però d’oficines i pisos de luxe, que seran adquirits com a inversió, i romandran buits i amb els llums apagats.