LA SOLITUD DELS SENSESOSTRE

Esclar que les angoixes per arribar a fi de mes i les incomoditats de compartir llit sense que hi hagi ni tan sols una relació platònica no tenen res a veure amb el drama de les 7.500 persones que cada nit dormen a Londres a la intempèrie (una xifra que s’ha doblat des del 2010 com a conseqüència de la crisi i les polítiques d’austeritat), ignorats o vistos com una nosa pels vuit milions d’habitants restants de la capital quan se’ls troben als passadissos subterranis o a la porta de les estacions de metro. Un 85% són homes, un 70% blancs, un 45% anglesos i la resta estrangers (una tercera part de l’Europa de l’Est). Els emigrants i refugiats són especialment susceptibles de caure en aquest grup, atès el desconeixement de l’idioma i del sistema (fonamental per sol·licitar ajuda social), i de no tenir una xarxa d’amics i familiars que puguin donar-los un cop de mà. Els sensesostre són víctimes de la ruptura d’un matrimoni o relació, de malalties físiques o mentals, de l’alcoholisme, el joc, els deutes o la incapacitat per readaptar-se a la societat després de sortir de la presó o l’exèrcit. Però a part d’aquests 7.500 sense sostre, 400.000 londinencs no tenen adreça fixa i viuen en albergs, fan de squat

ters o dormen al sofà dels amics, perquè els diners no els arriben ni per compartir un matalàs al pis més abjecte del barri més deprimit de la ciutat més rica del món.