“Ja era hora que il·luminéssim l’abús sexual d’una altra manera”
BRIE LARSON ACTRIU, CANDIDATA A L’OSCAR
La seva descarnada interpretació d’una jove segrestada durant set anys per un maníac sexual fa d’ella la virtual guanyadora de l’Oscar a la millor actriu demà diumenge. De moment, aquesta filla de quiropràctics francesos nascuda a Sacramento s’ha emportat tots els premis que precedeixen a l’estatueta daurada pel seu treball a
L’habitació. Criada a Los Angeles, on va arribar de petita després de l’amarg divorci dels seus pares, Brianne Sidonie Desaulniers va debutar a la televisió quan tenia 9 anys i durant l’adolescència va tenir una presència regular en cinema i televisió, però va ser de forma més recent que va despuntar amb importants papers a Y de repente tu, Aquí y ahora i Infiltrados en clase. Actualment roda la nova King Kong que arribarà als cinemes el
2017.
Com va trobar la profunditat emocional per interpretar aquesta dona?
Ni en el llibre ni en la pel·lícula no hi ha gaires detalls de la vida de Ma fins al moment en què la trobem. Vaig parlar molt amb un assessor sobre traumes i amb moltes dones que han estat víctimes d’abusos sexuals i que van poder ser molt explícites sobre la seva experiència, però crec que si aquesta pel·lícula és tan poderosa és per la seva naturalesa universal. Jo he tingut els meus propis dilemes, una infantesa difícil i m’ha tocat superar unes quantes coses, no m’he dedicat només a jugar amb animalons i a menjar gelats, i aquests sentiments que vaig viure em van ajudar en la interpretació.
El llibre d’Emma Donohue en què es basa el film està inspirat en el cas Fritzl d’Àustria. Va llegir sobre el tema? Per descomptat. No només sobre el cas Fritzl sinó també sobre el d’Elizabeth Smart, el de Jayce Duggard, el de les tres noies de Cleveland. Vaig llegir sobre totes aquestes històries. Ho vaig anar fent a poc a poc, per pair-ho total- ment, perquè és veritablement colpidor el que els va passar.
Va utilitzar alguna d’aquestes històries reals per preparar el seu paper? No. Una de les coses més interessants respecte a les històries de la vida real és que les noies que van passar per això van poder mantenir en bona mesura la seva privacitat, i això m’alegra. Per això hi ha molt poca informació sobre com se sentien, tret d’aquestes estranyes entrevistes. I l’escena en la qual ella és entrevistada a la televisió era molt important per a mi perquè eren els aspectes més esgarrifosos de com es tracta aquest tema en els mitjans.
Però en cal parlar. Sí, però que hagin de compartirho amb el públic, que els posin maquillatge i les pentinin per a l’ocasió és una cosa que em fa sentir molta pena per aquestes noies i per això volia que aquest aspecte fos a la pel·lícula. Més enllà de les noies que han estat víctimes de se-
grest i abús sexual, és molt interessant que tantes dones s’hagin atrevit a parlar d’altres tipus d’abusos sexuals pels quals van passar. Estem més disposats a escoltar-ho. El cert és que vaig començar a reunir retalls perquè no hi havia dia en què obrís el diari i no trobés una notícia d’abús, ja fos a l’església, o violacions a la universitat o algun famós que s’havia aprofitat de la seva celebritat.
Tot això fa el problema més visible, no creu?
Sí. Era tan interessant que tantes dones sortissin a explicar les seves històries com els passos que s’estaven fent per protegir-les. Els articles que vaig retallar, el que llegia a internet i tot el que em van explicar em va ajudar en la meva interpretació. Vaig pensar que quan fes la pel·lícula podria mirar a totes aquestes dones i sentir que estava representant aquest aspecte de la societat que ha estat una cantonada fosca durant molt de temps. Ja era hora que il·luminéssim el tema de l’abús sexual, mostrant-ho d’una manera en què hi
hagués molta humanitat, una mica d’amor i molta veritat.
Què va fer per obtenir una actuació tan formidable del nen?
Jacob és decididament un actor, no era un nen que haguéssim de manipular per obtenir una interpretació. Quan Lenny Abraham-
“Jacob és un actor, va entendre el personatge, però quan el director deia ‘talleu’ estava a punt per anar a jugar” “Vaig llegir històries d’abusos i vaig parlar amb víctimes. Vaig fer-ho a poc a poc per poder-ho pair”
son (el director) i jo vam començar a conversar sobre aquest projecte, ens vam plantejar que hauríem de crear situacions en les quals poguéssim enganyar el nen. Però vam trobar Jacob, que entenia perfectament el seu personatge i el concepte de la pel·lícula, i era capaç d’improvisar en aquest context. El que vaig fer va ser generar comoditat a l’hora de mirarnos als ulls i aconseguir que ell no es desconcentrés i em continués mirant als ulls sense fer cares o tocar-se la perruca, que de vegades li picava.
Que difícil que un nen mantingui l’atenció amb tot el tràfec d’un rodatge. Jo intentava que no perdés la concentració i d’alguna manera dirigir-lo, perquè es fa molt complicat quan el director ha d’entrar en l’escena per dir alguna cosa, i la càmera li demana que mogui el cap en una o altra direcció, mentre la gent de vestuari li diu que no s’abaixi la camisa i els de perruqueria que no es toqui la perruca. Jo em vaig convertir en el punt de contacte amb tots ells en les escenes més íntimes.
I com mantenia la seva pròpia concentració?
Això era el més complicat, que jo havia d’estar present també en l’escena, i no podia sortir del personatge. Per la qual cosa en certs moments estava experimentant emocions molt fortes, contenint les llàgrimes, mentre el dirigia i li proporcionava el que necessitava per seguir després amb les meves emocions.
Com va ser actuar amb ell?
Molt fàcil. Sempre hi ha problemes als platós, però afortunadament a ell mai no l’afectava. Per a Jacob era com anar a jugar, i tenirlo a prop canviava l’ambient, perquè no et podies desesperar amb els teus propis drames, ja que ell era allà cantant, ballant, desinteressat de tot el que passava al seu voltant. En l’escena en què ens retrobem després de la fuga i jo estic enutjada, agafant-lo i plorant, en el moment en què el director va dir “talleu”, ell ja estava a punt per anar a jugar.
Com es quedava emocionalment després de rodar?
M’és molt difícil sortir de l’escena, parar les llàgrimes i desconnectar-me. Necessito recuperar l’alè, però ell immediatament em començava a sacsejar, volia que baixés del cotxe i ens poséssim a ballar. Em preguntava per què plorava i em demanava que m’alegrés, em deia que m’havia trobat, que quin era el problema. Aquells moments em van anar molt bé. Crec que tots podríem haver anat a un lloc molt fosc si no haguéssim tingut la seva llum.
Quina va ser la part més dura de la pel·lícula?
Emocionalment, la segona meitat va ser molt més dura perquè és quan Ma ha de lluitar amb el trauma psicològic i físic que va passar a l’habitació. Mentre és allà dins, el seu cervell ha tallat certa noció del que passa per no haver de processar-ho, i tot el seu amor i atenció estan posats en Jack. Ella és veritablement generosa en aquella etapa, i no es fa cas a si mateixa. És quan surt de l’habitació i és en un lloc segur que pot encarar-se amb tot el que va passar allà dins.