Savis, llibres, birrets
Umberto Eco, de qui un amic seu espanyol ha escrit després de la seva mort que no sabia menjar –maldat que mai no perdonaria un italià viu– s’ha acomiadat de la vida terrenal i de les seves biblioteques l’any dedicat al seu admirat Ramon Llull. Tots els que van anar a escoltar una conferència que Eco va fer a Roma sobre el savi i beat mallorquí continuen recordant que, cinc o sis minuts després que comencés, va entrar a la sala, lentament, com un bon actor, el singular jesuïta Miquel Batllori, qui, a més d’ocupar-se dels Borja, també es va ocupar de Llull. En veure entrar Batllori, el semiòleg Eco va interrompre el seu discurs i va dir que li feia vergonya prosseguir estan present a la sala algú que sabia més que ell sobre el savi mallorquí. Aquella tarda va triomfar, doncs, Umberto Eco. Però Batllori, aficionat a la caça menor, va aconseguir també la seva ració de protagonisme intel·lectual.
Als veritables savis, que són tots heterodoxos, se’ls descobreix la saviesa i l’heterodòxia en alguns moments acadèmics, és a dir, ortodoxos. Per exemple, quan són nomenats doctors honoris causa per alguna universitat o quan ingressen en una acadèmia com a membres numeraris. El que vull dir és que els veritables savis no solen recórrer a les badades, al color dels mitjons o a les cabelleres més o menys despentinades. El birret, la manera de portar el birret, els delata. Tot això que dic es posava de manifest en Umberto Eco i es pot continuar comprovant en Josep-Ignasi Saranyana, teòleg i filòsof, que és tan savi o potser més que l’italià. Perquè jo crec que de futbol i fins i tot de bàsquet, però també de música i altres matèries, Saranyana en sap més.
Si trec aquí la musseta, el birret, les punyetes i els guants blancs és perquè jo, a Eco, mai no el recordava parlant amb el monjo Jorge de Burgos ni amb Superman sinó, així és el cervell, vestit amb aquestes peces acadèmiques ja esmentades. I també perquè fa unes setmanes, a Barcelona, Saranyana, que, com Eco, és membre de moltes acadèmies, va ingressar a la Reial Acadèmia de Doctors parlant de “Filosofia i teologia a la novel·la Incerta glòria de Joan Sales”. Aquella tarda vaig assistir a la cerimònia assegut al costat del sempre agut Ra- mon Espasa. També hi era l’editor Ignasi Moreta, que, en un moment determinat, va fer cara d’un cert esglai. I m’explico. Quan la solemne processó acadèmica va fer la seva entrada a la sala d’actes, un quartet o quintet de corda va començar a interpretar l’alegre, satírica i gens acadèmica cançó Ameri
ca, que Leonard Bernstein va compondre per al musical
West side story. Després va sonar la Jazz suite núm. 2 de Xostakóvitx, l’Imagine de Lennon i
Petruixka de Stravinsky. Però l’impacte el va aconseguir la cançó America, part de la lletra de la qual, la que diu “m’agrada ser a Amèrica”, a Espanya es va traduir com “Yo tengo un tío en América”. I potser això ex- pliqui la visible agitació metafísica que va provocar en alguns birrets. Sobretot en el del cardenal Lluís Martínez Sistach, que em fa l’efecte que va estar a punt de patir un infart. No em refereixo a ell sinó al seu birret. Perquè als birrets els complau més el gregorià que Bernstein.
Eco se n’ha anat d’aquest món i de les seves biblioteques elogiant el llibre. I Saranyana m’ha dit en alguna ocasió que els llibres tenen la seva pròpia vida i prenen camins que sorprendrien els seus autors si aquests, suposant que ja han mort, ressuscitessin. Sempre vaig imaginar-me Eco i Saranyana parlant, per exemple, de l’abat Gioacchino da Fiore i del bisbe Petri Lombardi.
El llibre, ai, el llibre. Ara estic llegint
El novelino, col·lecció de contes redactats en dialecte toscà a finals del segle XIII i que han estat traduïts i editats per Isabel de Riquer. Un d’aquests contes parla d’un pobre que es va acostar amb un pa a la mà a l’olla d’un cuiner. El pobre va posar el pa damunt l’olla i el vapor que d’aquesta sortia el va remollir i el va fer més apetible. El cuiner va exigir al pobre que li pagués. Però com que el pobre s’havia limitat a remollir el pa no va voler pagar. Finalment, l’assumpte va arribar fins al sultà i els seus consellers van concloure que, si aquell home només s’havia beneficiat d’una mica de vapor, res, doncs, sòlid, el més just no era que pagués al cuiner amb unes monedes sinó amb el soroll que aquestes farien en ser llançades a terra. I així es va fer.
Acaba de publicar-se un llibre de John Agard que es titula
Libro. I en aquest llibre, el llibre explica la seva història.