La Vanguardia (Català)

L’última superviven­t de Casablanca

- ADOLFO S. RUIZ

Ningú que hagi vist Casablanca podrà oblidar l’escena en què un grup de clients s’arrenca a cantar La marsellesa i fan sortir del bar de Rick diversos jerarques nazis, que passejaven la seva insolència pels carrers i els locals de la ciutat internacio­nal, hàbitat de tota mena d’espies, refugiats i malfactors. En aquella escena Yvonne, paper interpreta­t per Madeleine LeBeau, l’amant de Humphrey Bogart, entona amb ràbia i llàgrimes als ulls la lletra de l’himne francès, encomanant als presents i a milions d’espectador­s. Casablanca es roda el 1942, mentre França continua ocupada per Hitler i molts dels que apareixen a l’escena, ella inclosa, eren refugiats europeus als Estats Units.

Madeleine LeBeau és avui una velleta que als 92 anys, i després de la mort de l’actriu Joy Page el 2008, és l’única superviven­t del repartimen­t principal de la mítica pel·lícula de Michael Curtiz. LeBeau, que la seva vida hauria donat possibleme­nt per a un bon guió de cinema, passa avui la vellesa a la localitat malaguenya de Benalmáden­a, en un àtic assolellat amb vista al mar i al port pesquer. Allà passa gran part del temps veient partits de tennis i és una seguidora fidel de Rafa Nadal, al qual envia un telegrama d’ànim després de cada victòria.

Madeleine LeBeau sempre va ser una patriota francesa. Casada des dels 17 anys amb l’actor jueu Marcel Dalio, tots dos emprenen la fugida de França davant l’avanç dels nazis. El 1940 arriben a Lisboa passant per Espanya i des- prés de dos mesos de gestions obtenen visats per establir-se a Xile. Travessen l’Atlàntic al vaixell Quanza però quan arriben a Mèxic són desembarca­ts amb 200 passatgers més perquè els visats xilens eren falsos. A Mèxic, després de diverses gestions, aconseguei­xen obtenir passaports canadencs, la qual cosa els permet entrar als Estats Units.

Establerts a Los Angeles, el matrimoni lloga una casa al costat d’on vivia Bogart, de qui es fan molt amics. Madeleine LeBeau debuta el 1941 en una pel·lícula amb Olivia de Havilland. Un any més tard intervé a El caballero audaz, una biografia del boxejador nord-americà d’origen irlandès James J. Corbett, amb Errol Flynn.

Seria també el 1942 quan va firmar un contracte de 100 dòlars a la setmana per actuar a Casablanca. La Warner Bros va firmar un acord de mig any amb l’actriu, però el va cancel·lar un cop acabat el rodatge. Mentre es rodava la pel·lícula, el seu marit, que feia el paper d’Emil, el crupier a la pel·lícula, va presentar una demanda de divorci contra ella per abandoname­nt. No es van aclarir mai els motius de la separació encara que algunes veus fan córrer el rumor que Bogart va poder tenir alguna cosa a veure amb el final del matrimoni. Després participar­ia en un parell de pel·lícules més als Estats Units, però amb el triomf dels aliats decideix tornar el 1945 a la seva França natal per continuar a Europa la seva carrera cinematogr­àfica. Una decisió que endarrerir­ia uns mesos ja que va rebre una oferta per actuar a Broadway.

Després de la tornada a Europa va participar en una vintena de rodatges, la major part dels quals es van realitzar a França, però també a la Gran Bretanya, on va actuar amb Jean Simmons en La mujer del

muerto. Les ferides i els records de la guerra van marcar la seva personalit­at i LeBeau, que sempre s’apuntava voluntària a participar en gires d’artistes i famosos per animar les tropes que estaven combatent, solia introduir en les clàusules dels contractes la negativa radical a viatjar a Alemanya per promociona­r les seves pel·lícules. Les seves aparicions més conegudes van ser

Una parisina ( 1957), en què també va intervenir Brigitte Bardot, i en la molt coneguda Vuit i mig de Federico Fellini, pel·lícula del 1963. Fins i tot va realitzar un parell de coproducci­ons hispanofra­nceses i va participar amb Carmen Sevilla a La pícara molinera.

El 1966 es va traslladar a Itàlia per compartir la seva vida amb Tulio Pinelli, un dels principals guionistes de Federico Fellini, que havia conegut amb motiu del rodatge de Vuit i mig. El 1988 contreuen matrimoni, que duraria fins a la mort del guionista el 2006. LeBeau recorda l’àtic que tots dos compartien a Roma i al qual anava amb freqüència Fellini per passar hores i hores donant voltes a les pel·lícules que pensava rodar. La vida a Itàlia de Madeleine LeBeau va deixar de ser la d’una actriu reconeguda per adaptar-se al seu nou paper de musa d’un intel·lectual com Pinelli. El mateix que li va dir que “les fades no fan mai anys”, una frase que encara conserva com el millor regal mentre contempla el mar des del seu àtic assolellat de Benalmáden­a.

L’actriu francesa, amant de Bogart a la pel·lícula, passa la vellesa en un àtic de Benalmáden­a amb vista al mar

 ??  ??
 ??  ?? Una imatge de Lebeau al paper d’Yvonne a la pel·lícula Casablanca
Una imatge de Lebeau al paper d’Yvonne a la pel·lícula Casablanca

Newspapers in Catalan

Newspapers from Spain