DE MARE, NOMÉS UNA
El 1942 va ser l’any de Casablanca, però també de Bambi, el cervatell que va veure la llum el 9 d’agost d’aquell any a la pantalla del mític Radio City Music Hall novaiorquès. Es pot plorar d’adult amb el comiat d’Ilsa i Rick a l’aeroport, però el cert és que més han plorat, a llàgrima viva i durant generacions, els nens i nenes que veien les seves pors més profundes reflectides en el desconsol de Bambi quan la seva mare és abatuda, episodi que va irritar en gran manera els caçadors nord-americans de l’època. Per aquells dies ningú no imaginava que allò seria una obra de culte i Roy Disney, el germà gran de Walt, li va enviar un telegrama imbuït de por cerval davant les primeres dades de la taquilla: “Ens hem quedat per sota dels 4.000 dòlars que esperàvem. Impossible tancar un acord per continuar a la cartellera la tercera setmana’’.
De mare, només n’hi ha una i, a Espanya, Franco volia que no se li oblidés a ningú. El règim s’havia abocat a “la rehabilitació i exaltació dels valors morals” i des del 1940 se celebrava la festivitat del dia de la Mare, aquest ser “exemple d’abnegació i virtut” en la cosmovisió franquista. Una especialista en el sacrifici, vaja.
La dona va retrocedir en el dret a vot i en la seva autonomia personal respecte a la Segona República, però com a mínim se li feia un homenatge una vegada a l’any. I per tant, la festivitat tenia lloc el 8 de desembre, el mateix dia de la Immaculada Concepció de Maria, màxim exemple en què inspirarse, encara que la mitologia franquista també proposava a les mestresses de casa d’inspirar-se en grans reines com Maria de Molina i Isabel la Catòlica.
En realitat, moltes mares espanyoles d’aquella època estaven més a prop del retrat escrit per Miguel Hernández a les seves Nanas de la cebolla, compostes a la presó (on moriría aquell any víctima de la tuberculosi): ‘’En la cuna del hambre mi niño estaba. Con sangre de cebolla se amamantaba’’. Eren els anys de la carestia, en els quals a elles els sobrava la ració de retòrica impartida pel règim, i els faltava el fonamental: l’aliment per als seus.