La família nombrosa de l’any
ELS BARCELONINS ROSA PICH I CHEMA POSTIGO HAN TINGUT 18 FILLS. SÓN LA FAMÍLIA EUROPEA NOMBROSA DEL 2015. “HEM TREBALLAT MOLT, PERÒ LA SATISFACCIÓ ÉS ENORME”, ASSEGUREN
La compra mensual inclou sempre 25 kg de patates, 200 litres de llet, 100 rotllos de paper higiènic...
En un any “ens vam conèixer, vam trencar i ens vam casar”, revela Rosa Pich. Nou mesos després va néixer la Carmineta, la primera dels seus 18 fills, dels quals en viuen 15. El Rafa, de 6 anys, és el benjamí i fa primer curs de primària. El més gran, el Perico, de 22 anys, està a punt de graduar-se en Filosofia i Econòmiques. Semblaven predestinats. “Jo tinc 16 germans i el meu marit, Chema, 14”. Els Postigo Pich són els que tenen més fills en edat escolar de tot Espanya. Fa uns mesos van rebre el premi a la Família Europea Nombrosa de l’Any. “Tenim un tresor que volem compartir amb la societat”, assegura aquesta mare orgullosa.
La Rosa va tenir divuit criatures entre els 23 i els 44 anys. En aquest temps, va estar 13 anys i mig en estat. Per continuar amb les dades, van ser 17 parts, un dels quals de bessons. Una prole tan nombrosa li ha suposat molta feina, però ella veu el costat positiu i quan se li pregunta a què ha renunciat, respon: “Només a oportunitats laborals. Hem treballat molt, però les satisfaccions són enormes”. Ara té reducció de jornada i una persona els ajuda set hores al dia.
Casa seva, a Barcelona, és com la cabina dels Germans Marx, descriu. Encara que “després ho recullen”, hi ha joguines o sabatilles pel mig i de tant en tant, batussa o plors. “Quan cal estudiar, silenci”. Tenen dues habitacions amb lliteres de quatre pisos. En cadascuna hi ha un cap que vetlla per l’ordre i les bones maneres. “Quan vénen col·legues de les criatures diuen que és molt divertit”, assenyala. La Rosa i el Chema tenen un màster en organització de vida domèstica. Al menjador hi ha un gran quadre amb les tasques de cadascú: encendre i apagar el llum, obrir la porta, posar el rentaplats o desparar la taula. I una llista de millores individuals: plorar només una vegada al dia; no fer la guitza, somriure una mica més, no manar tant el pare... “Aquesta va per mi”, fa broma la Rosa.
Però han viscut temps molt durs. La seva primogènita va néixer amb una cardiopatia greu. Els van donar poques esperances. Va viure fins als 22 anys. Van enterrar en quatre mesos dos fills amb any i mig i deu dies respectivament. “Va ser horrorós. La fe ens va ajudar a tirar cap endavant”, assegura la Rosa. Els metges els van recomanar que no tinguessin més fills, però van desatendre el consell. “Ningú no sap quanta vida ens espera, a la terra o al cel”, justifica. I afegeix rotunda: “No deixem que ningú es fiqui al nostre llit. Som uns pares responsables”. Amb 50 anys, es va acabar la fertilitat.
El sopar és el millor moment. Es reuneixen tots entorn d’una taula rodona, que els van fer a mida. “Funcionem com un equip. Sabem veure qui està trist o necessita alguna cosa”. En la família, com en qualsevol grup ampli, n’hi ha “de punyeters, de llestos, de mandrosos..., però tots són molt solidaris. Sempre tenen cinc minuts per ajudar algú o veure un company malalt”. Són nois i noies fortes. Això sí, si hi ha passa de grip o de gastroenteritis “tremolem”. Fan molt esport. I, esclar, el cap de setmana toca partits. Fins a quatre de seguits han vist de bàsquet i futbol, més les curses dels cinc que fan atletisme.
I el menjar? “Som molt golafres”. Compren per internet. Al mes el cistell inclou 25 quilos de patates, 7 dotzenes d’ous, 200 litres de llet, 1.300 galetes, 100 rotllos de paper higiènic... i, al dia, 12 barres de pa. “Sempre productes bàsics. Ous ferrats, per les festes”. Miren els descomptes, el 2x1 “és vital” i asseguren que el pressupost no es dispara gràcies a això, uns mil euros i escaig al mes. Saben que hereten la roba i els llibres dels grans i dels amics.
La Rosa va a la perruqueria una vegada a l’any. “No tinc temps per cremes o tractaments”. El que no perdona és la seva partida de pàdel setmanal. “Xisclo com una boja i em desfogo. A casa ja hi ha molts crits i no pot ser que sigui jo la que en faci més”.
Diu que cal ser una mica egoista. “Els fills volaran i ens quedarem sols”. Cuiden la parella perquè “és la base. De vegades, anem al cinema o fem un tomb de vint minuts, sense mòbil. I un cap de setmana a l’any, tots dos sols. En l’últim ens vam enfadar. El súmmum”, recorda la Rosa amb un somriure.
Tenen una furgoneta en què n’hi caben onze. Es van plantejar treure’s el carnet i tenir un autocar, però “és molt car”. Els trajectes llargs els fan amb tren “amb un 50 per cent de rebaixa”. Per sort, a l’escola hi van caminant.
La Rosa ha trobat temps per es- criure la seva experiència al llibre
Cómo ser feliz con 1, 2, 3... hijos. S’ha traduït a vuit idiomes, entre els quals el xinès i el rus. “L’ésser humà és igual a tot arreu. Som un exemple de lluita davant l’adversitat. Un testimoni sobre el fet que no cal desesperar-se. Els problemes són oportunitats per créixer i aprendre. Som molt alegres i riem molt”.