Rita Hayworth: vida sense guants
La seva bellesa la va condemnar des de nena, quan el seu pare, el ballarí sevillà Eduardo Cansino, la va obligar a vestir-se i maquillar-se com una cabaretera amb dotze anys. Li prohibia que l’anomenés pare en públic i, a porta tancada, abusava d’ella, fins i tot va arribar a oferir-la a canvi de bolos. La ferida va quedar oberta. Un estigma de què Margarita Carmen Cansino Hayworth (Nova York, 1918) difícilment s’alliberaria. Potser el preu que havia de pagar per tenir una bellesa tan encisadora.
El seu cos era com un dibuix de Vargas: pits grossos, cames llargues, corbes suaus; els seus trets assolien la perfecció: mentó distingit, pòmuls hel·lènics, rostre àvidament femení, sense carrincloneria, i mirada que absorbia tant el dolor o l’amor com l’espant. El dret de cuixa sempre va estar molt consolidat a Hollywood. La jove Rita havia d’escapolir-se dels continus assalts de mascles poderosos. Es va casar amb el seu descobridor, Edward Hudson, que la va fer aprimar-se, li va tenyir la cabellera de carbassa i li va fer depilar-se els cabells del front per engrandir-lo. Quan es va cansar d’ella la va obligar a prostituir-se. En vindrien d’altres. El cap de la Columbia, Harry Cohn, la va convèncer d’enfosquir la seva llatinitat i rebatejar-se, assetjant-la fins a l’extenuació. Va adoptar el cognom de la seva mare, Volga Margaret Hayworth, ballarina del Ziegfeld Follies, i així va néixer Rita Hayworth: amb la llum encegadora dels focus sobre el cartell, bracejant per escapolir-se dels seus amos en la vida real.
“No hi ha hagut una dona com Gilda!”, deia la publicitat del clàssic, i ella, que fins aleshores només havia mostrat les seves habilitats dramàtiques a Només els àngels tenen
ales, li donaria vida. La pel·lícula la convertiria en mite eròtic i en icona popular d’una època: el seu Put the
blame on Mame amb aquell memorable paraula d’honor negre i els guants fins als colzes que van desencadenar una epidèmia d’imitacions, va establir les bases de l’striptease. Tot i que ningú no arribés a veure el de Gilda, però la seva insinuació era infinita. Per la seva capacitat pertorbadora, l’Església catòlica la va considerar a Espanya “greument perillosa”.
En aquell temps, ella havia sucumbit al festeig del nen consentit de Hollywood, Orson Welles. S’hi va casar. Els anomenaven “la bella i el cervell”, i deien que ell estava obsessionat amb l’actriu, més que amb la dona que l’habitava. En aquells anys ella va dir aquella frase cèlebre: “Tots els homes que conec es fiquen al llit amb Gilda, però es lleven amb mi”. Encara tindrien temps per rodar una pel·lícula junts abans de divorciar-se, La dama de Xangai, un fracàs comercial, com passa amb les obres d’art.
Rita va plegar del cinema per casar-se amb el príncep iranià Ali Khan, tot i que la seva maledicció amb els homes tornaria a complirse: el matrimoni no va arribar als cinc anys. Va tornar a Hollywood, però res no seria igual, d’ara endavant va perseguir sense sort l’ombra de Gilda, mentre perdia el cap. La van fotografiar despentinada, mig alienada. Alcohòlica sense retorn, van sentenciar. Fins que els seus atacs d’ira i els lapsus de memòria van ser diagnosticats com a alzheimer. En va ser una de les primeres víctimes famoses, i va contribuir a posar-li cara a la malaltia. Aquella dona bella que va elevar una expressió sensual de la feminitat, de qui van abusar de jove, que va tenir cinc marits fugaços, va assolir la corona d’icona del cinema mundial, va morir a la seva casa de Nova York sense saber qui era. I tot va semblar dissortat, però també bellament real per com seguim adorant la seva cabellera ondulada i rogenca.