L’ofici més vell del futbol

La figura del nou clàssic ha ressorgit amb Luis Suárez, que lidera les classificacions del trofeu Pichichi i de la Bota d’Or

És l’ofici més antic del futbol. Va aparèixer fins i tot abans que algú s’especialitzés a ser porter. Si algú va voler evitar gols és perquè ja n’hi havia un altre que acumulava fama per ser expert a marcar-los. Passa als patis d’escola i va passar el mateix als inicis de l’esport rei. Per això, a ningú no li fa estrany que sigui el gol el que es paga a milions. El golejador és instint, olfacte, premonició, sort i saber. I gràcies a Luis Suárez aquesta espècie en extinció, perquè cada vegada als nous se’ls exigia més tasques, torna a ressorgir pels camps.

Messi és golejador però no és un nou. Ho va ser fals però ara no. Di Stéfano, Pelé, Cruyff i Maradona van ser alguna cosa més ja que ells feien jugar tot l’equip. A Van Basten el van definir com un 9,5. Ni ho és Cristiano per molts gols que marqui. Un ariet és una altra cosa. És algú que no dribla ni passa, que va de cara barraca. No vol la pilota sinó que desitja el gol. El rematador marca amb qualsevol part del cos i des de la posició més impensable. El canoner no busca la bellesa sinó la quantitat. Busca espais però per a ell. Ha de ser egoista. Ell ha de posar la punta, donar el cop de gràcia. Ell pensa poc i actua ràpid. És el final de la jugada, la finalitat última del futbol.

Els pioners eren homes d’àrea perquè les davanteres de llavors les formaven cinc jugadors i no tenien la necessitat de baixar a rebre o de caure a la banda. Ells remataven. I la clavaven. Mariano Martín va ser capaç de marcar en deu jornades seguides. Telmo Zarra ostenta el rècord de trofeus Pichichi, amb sis. El seu joc aeri era tan imponent que per anunciar un partit de la selecció espanyola es va empaperar Estocolm amb un cartell en què es llegia “Admirin el millor cap d’Europa després de Churchill!”. En una altra ocasió, a la final de la Copa del 1950, va solucionar el partit amb un hat- a la pròrroga contra el Valladolid (4-1). “Em va tocar marcar-los a mi”, va explicar, sense més ni més. Així de fàcil i de difícil.

César va ser el seu successor. Nascut a Lleó, el va fitxar el Barça per 600 pessetes. Li deien Pelucas perquè es va quedar calb encara sent jove. El motiu: les seves rematades de cap amb aquelles pilotes de cuir amb les costures per fora que ell impactava amb potència i col·locació. Va ser el màxim golejador del Barcelona en partits oficials fins que Leo Messi el 20 de març del 2012 va superar els seus 232 gols. Si ells eren rematadors de cap, a Ferenc Puskas l’anomenaven Cañoncito perquè tenia una metralleta a la cama esquerra, gairebé infal·lible. Va marcar 85 gols amb Hongria abans d’exiliar-se i al Madrid va aconseguir un pòquer en una final de la Copa d’Europa, proesa que potser no s’igualarà mai. Els seixanta són temps de cate

naccio i pocs gols fins que apareixen els matadors. El Torpede Gerd Müller és un perfecte exponent. Així es va convertir en el màxim golejador de la Bundesliga, amb 365 gols en 427 partits. “Sense ell, ni el Bayern ni Alemanya no serien el que són en el futbol”, considera Beckenbauer. També Mario Kempes pertany a aquesta estirp, en la qual es pot incloure Batistuta. Pel seu físic, Kempes va començar de migcampista però el vencien les ganes d’atacar. “Al golejador no li han de demanar que defensi, sinó que defineixi”, va deixar dit l’heroi de l’Argentina’78.

Quan el gol es porta a la sang, és igual que sigui un partit de la divisió de plata o la final de la Copa del Món. Ho van demostrar caçadors de gol com el Brujo Quini, que va sumar set trofeus Pichichi, cinc a Primera i dos a Segona, i Paolo Rossi, a qui la inspiració li va arribar en el Mundial d’Espanya per donar el títol a Itàlia després de guanyar consecutivament l’Argentina, el Brasil, Polònia i Alemanya.

Tot i això, pocs d’aquesta raça

L’AUTÈNTIC ARIET No dribla, no passa, va de cara a barraca: marca amb qualsevol part del cos i prefereix quantitat a bellesa

han tingut la mala bava d’Hugo Sánchez. Potser Hristo Stòitxkov, amb qui compartia inicials. El mexicà de les tombarelles va ser l’estilet de la Quinta del Buitre. La seva millor presentació van ser els 38 gols de la 19891990, tots al primer toc, uns quants de penal, això sí.

L’elegància clàssica és la característica de l’escola anglesa, iniciada amb Ian Rush (màxim golejador del Liverpool amb 346), continuada per Gary Lineker (no va veure mai una groga ni va ser expulsat) i sublimada per Alan Shearer, les 260 dianes del qual encara ningú no ha superat a la Premier.

Es podria pensar que els millors rematadors de cap es trobarien també a les illes però aquest art el van dominar com pocs Carlos Santillana i Miroslav Klose, màxim golejador en els Mundials amb 16 gols. Sense oblidar el tanc, un obrellaunes, una manera d’entendre el futbol directe per a uns, un pla B per altres: Bierhoff, Köller, Crouch...

Al pol oposat hi havia Romário. La tècnica d’O Baixinho era incomparable, capaç de regatejar en una rajola i enamorat de les vaselines. Només ell va ser capaç de canviar la idea de Cruyff de jugar sense un nou al dre

am team. El Barça li va voler posar un detectiu privat per vigilar-lo a les nits però Romário era incontrolable, dins i fora.

També va ser un fora de sèrie Raúl. Sense ser un deu en res, el madridista sempre era allà, en el moment adequat, al lloc adequat. Oportunista, imant de pilotes mortes i especialista en gols lletjos, igual que Inzaghi a Itàlia, que gairebé es trobaven els gols sense voler, per a desesperació dels defenses. Un altre murri per excel·lència va ser Raúl Tamudo a l’Espanyol.

Potents, tècnics, ràpids, amb olfacte, que saben jugar amb espais i a l’àrea. El davanter centre modern és molt complet i s’emmiralla en Ronaldo. El brasiler va ser una barreja de tots alhora, un prototip, una màquina quan estava en plenitud, com Van Nistelrooy i Lewandowski.

Però amb Luis Suárez es viu un retorn a les essències del davanter, una crida al primitivisme de tenir la porteria al cap, un ressorgiment del nou de tota la vida. Suárez és un depredador en tota regla que va tenir la seva preqüela amb Samuel Eto’o. L’uruguaià, com el camerunès, és un lluitador, un maldecap per als defenses, perquè pressiona, perquè no para de córrer i va a totes. Però tot això és secundari quan veu la pilota a l’àrea. No hi ha prova millor que el penal indirecte de Messi, que anava per a Neymar i Suárez no es va esperar per embocar. El seu és l’ofici més vell del futbol: cantar gol.

SIMPLE PERÒ EFECTIU

Hugo Sánchez va marcar els seus 38 gols de la Lliga 1989-1990 al primer toc, no en necessitava més

EL DEBAT

Els moderns són molt complets, però Kempes creu que el golejador no ha de defensar sinó definir