La temptació britànica
L’acord amb Londres i el referèndum sobre la UE obre la porta a altres estats
Brussel·les. Corresponsal
“S’ha obert la temporada de referèndums!”, deia tot cofoi aquesta setmana Nigel Farage, líder del partit antieuropeu UKIP al Parlament Europeu, durant el debat sobre el tracte ofert al Regne Unit per intentar mantenir-lo a la Unió. N’hi ha alguns a la vista i, possiblement, alguns més per arribar. Els britànics votaran el 23 de juny si continuen o no a la UE. Els holandesos celebra- ran una consulta el 6 d’abril sobre l’acord comercial de la UE amb Ucraïna –un plebiscit encobert sobre el club–. I dimarts el primer ministre d’Hongria, Viktor Orbán, va anunciar un referèndum sobre les quotes de refugiats.
La temptació de seguir la via britànica és viva, en diversos sentits. Si la porta s’obre i el Regne Unit deixa la UE, és possible que d’altres hi vagin darrere.
És el que pensa per exemple el govern de la República Txeca, un país amb un fort reflex antieuropeu, com altres països de l’est d’Europa, i que la crisi de refugiats no ha fet si no reforçar.
Els partits antieuropeus d’altres països segueixen de prop el cas britànic i aspiren a replicar l’èxit dels euroescèptics col·locant la sortida de la UE al centre del debat polític. L’anunci del referèndum a Hongria, poc després de l’acord amb Londres, demostra que altres polítics estan disposats a copiar les seves tàctiques negociadores per escapolir-se de certes mesures europees.
“La Unió ha resolt un problema i n’ha creat un altre”, alerta Stratfor, un centre d’anàlisi dels Estats Units. “L’acord era necessari per mantenir el Regne Unit a la UE”, ja que dóna eines al seu primer ministre, David Cameron, per fer campanya a favor de seguir a la UE. Tot i això, “animarà altres països a emular les polítiques de Londres i a presentar les seves pròpies demandes”, i ja ha obert la porta “a l’ús de referèn- dums –o més aviat, a l’amenaça dels referèndums– com a tàctica negociadora”. Uns països tenen més capacitat d’amenaça o pressió que d’altres, però això no els impedirà intentar-ho”, conclou Stratfor.
Donald Tusk, president del Consell Europeu, tem per una onada de referèndums populistes a Europa. “Estic segur que alguns polítics estan disposats a utilitzar aquest model polític, per subratllar que són independents de Brussel·les. És la melodia més popular en algunes ca- pitals”, ha dit al Financial Times. Hongria, Polònia i fins i tot Itàlia són alguns dels països en què es tem que vagin per aquest camí.
Les conseqüències d’un Brexit se sentirien especialment a Dinamarca, el país més semblant al Regne Unit en la seva relació amb la UE, on el xenòfob i antieuropeu Partit Popular Danès va ser el més votat en les últimes eleccions al Parlament Europeu. Al desembre el país va contestar amb un rotund no al referèndum sobre si havien de cooperar més amb la UE en justícia i interior. El terreny també està adobat a Holanda, un país que coincideix amb el Regne Unit en moltes qüestions estratègiques de la UE. L’opinió pública, abans a l’avantguarda de l’europeisme, ha girat cap a posicions de recel cap a la Unió. Segons una
enquesta publicada dies després de l’acord amb Londres, un 53% dels holandesos estan a favor de celebrar un referèndum sobre la UE; el 44% votaria a favor; el 43%, en contra, i un 13% es mostra indecís. El sondeig el firma Maurice de Hond.
El líder del moviment antieuropeu Geert Wilders es frega les mans. “El principi del final de la UE ha començat. Si el Regne Unit se’n va serà un enorme incentiu per a altres països”; “seria més fàcil prendre la mateixa decisió”.
També ho pensa el Govern txec: “Les conseqüències del Brexit serien tremendes”, ha declarat el primer ministre, Bohuslav Sobotka. “d’aquí uns anys hi hauria debats sobre sortir de la UE aquí també”, opina, ja que faria aquesta opció “molt més acceptable políticament”. Per a partits com ODS (el de l’expresident Václav Klaus) o els comunistes seria “més atractiu proposar un Czexit”, va afegir, utilitzant el mateix joc de paraules que va crear Brexit ( British exit, sortida britànica) amb el nom del seu país. “Existeix el perill de tornar a l’esfera d’influència russa, que va en contra dels nostres interessos nacionals”, avisa.
El ministre britànic d’Exteriors, Philip Hammond, ha reconegut que els polítics europeus tenen un “autèntica por” que “el contagi s’estengui”. El risc de desintegració del club és un dels arguments dels polítics britànics per defensar el sí. La UE “podria virar en una direcció molt equivocada”, ha advertit el ministre d’Economia George Osborne. Europa és el principal mercat exportador de l’economia britànica, i un bloc esquerdat i desorientat no és el que més li convé. També en el camp euroescèptic veuen possi-
ble que la hipotètica sortida britànica dinamiti el club, començant per l’euro. Ho planteja com un servei a la UE: serà una manera d’aconseguir la “molt necessària” reestructuració de la unió monetària, que “ha de ser molt més petita”, i que es reformi.
En els seus discursos a favor de romandre a la UE, Cameron addueix que amb el nou acord el seu país ha assegurat una posició forta al marge de la integració política al que –creu– està destinada la zona euro. En la lògica britànica, el salt és inevitable. Els plans per a aquest big
bang han estat, tot i això, aparcats i no pels recels britànics. En la crisi de l’euro, la desconfiança mútua va imposar solucions inter-governamentals, al marge de les institucions. La zona Schengen ja és paper mullat i Alemanya rumia idees per col·laborar amb un petit nucli de països en matèria d’asil.
Les pulsions i pressions antieuropees citades són també presents a França i Itàlia i, si el Regne Unit abandona, la UE pot trobar-se paralitzada, lligada de peus i mans, incapaç de fer el salt.