Un estímul per al ‘Frexit’
En la confusió de la desintegració europea, França rep l’exemple del ‘Brexit’, que recorda el seu no del 2005
El Brexit té sobre el Frexit un avantatge: si la seva possibilitat és incerta, almenys té un referèndum amb data. A França tot és molt més insegur, més enllà del fet que en l’actual context europeu, és a dir, en el context d’aquest clar procés de desintegració que la (dolenta) gestió (alemanya) de la crisi del neoliberalisme va consagrar després del 2008, França és com una habitació plena de gasolina en què només s’espera l’espurna que faci que tot se’n vagi en orris.
Però aquesta espurna no té data i fins i tot se’n desconeix el signe. Tindrà un biaix social francès-republicà, és a dir d’esquerres? O serà una explosió d’aigua de Vichy, capitalitzada pel Front Nacional i els epígons de l’État français?
El que és clar és que la República Francesa, tal com s’ha entès històricament en els seus millors moments, està cada vegada més gripada a la UE neoliberal. Els seus mecanismes i consensos s’engarroten i bloquegen fins al punt de produir la pitjor avaria possible: la fusió total del motor. Només una altra Europa podria donar-li aire. I a l’inrevés: només un estímul francès canviarà Europa.
“L’any 2017 no serà el d’una elecció, sinó el d’una insurrecció”, proclama des de l’esquerra JeanLuc Mélenchon. La insurrecció
que ve és el títol d’un llibre anònim editat el 2007 que ja profetitzava l’explosió. “La França nacional escombrarà l’herpes”, anuncia Marine Le Pen, que ha batejat amb nom de malaltia vírica l’aliança contra ella dels dos partits institucionals: els Republicans i els socialistes.
Però més enllà de la incertesa sobre el seu signe, el més probable és que aquesta explosió sense data obri un quadre nou, fora i al marge de les actuals institucions. Què passarà amb la UE i els seus tractats que ja van ser rebutjats, sota la seva forma de projecte constitucional per la nació en l’eludit referèndum del 2005? Entre el Camarón de la Isla i An
gela la Valquíria, França està doblement sotmesa, a l’exemple i la pressió.
Com ha dit el líder laborista britànic Jeremy Corbyn, Cameron ha estat negociant “les metes equivocades de manera equivocada i per les raons equivocades”, però encara que sigui òpera bufa, el referèndum i la seva negociació estableixen precedent. Si els britànics poden negociar termes i sotmetre l’assumpte a referèndum, per què els francesos no podrien obrir un debat sobre l’Europa que volen? Des que Grècia va deixar clar que la democràcia és un perill per a la UE, aquest segon precedent crea un greuge comparatiu evident.
Aquest és l’exemple. Respecte a la pressió europea per desmuntar el model francès, tot i que va ser iniciada per un gal, Jacques De- lors, amb la seva Acta Única del 1986, avui és, políticament, un impuls alemany.
França no té interès que els anglesos se’n vagin, i després d’ells els txecs, els grecs i d’altres. Al final el que quedarà serà “una zona euro encara més dominada per Alema-
nya i presa en la deflació”, explica Caroline Delaume, autora de l’assaig Els Estats Desunits.
Les nacions de la UE, prestes a lliurar sobirania en nom de “més Europa” i “de la integració més gran”, van passar a la història des del moment que la promesa d’una vida millor es va tornar en òbvies realitats involutives imposades al dictat.
Es pot discutir quin dels dos, el Camarón o la Valquíria, és més enemic de França. Històricament, des d’Hastings i la guerra dels Cent Anys fins a Napoleó, ho va ser Anglaterra, però en els temps moderns Alemanya va prendre clarament el relleu.
Si arribés a realitzar-se, el Brexit “seria un drama, una dislocació irreversible”, ha dit el primer ministre, Manuel Valls, mentre d’altres
Amb ‘Brexit’ o sense, l’aliança militar entre París i Londres contra Alemanya es mantindrà
fan els comptes dels llocs de treball que la indústria financera londinenca deslocalitzaria cap a París. En això de la crisi europea hi ha molta boira, ni tan sols els pares de la criatura no entenen un embolic que es va teixir, en llatí, al llarg de tres dècades, per més que l’estancament japonès ofereixi en el terreny econòmic un precedent bastant clar. Fixem-nos en les certeses. La militar, per exemple, on les dues guerres mundials pesen molt més que la dels Cent Anys.
Des del 2010 amb l’acord de Lancaster hi ha una aliança militar francobritànica en els assumptes més sensibles (nuclear, portaavions, tropes d’intervenció) dirigida a compensar el desig alemany d’un “exèrcit europeu” en una Europa de fet germànica. Amb o sense Brexit, aquesta aliança per mantenir equilibris davant una Alemanya crescuda es mantindrà.